[Oriol Rifer, portaveu de la Crida per Sabadell, i Glòria Rubio, exregidora de la Crida per Sabadell]
Des de fa uns dies estem pendents de les quaranta persones que es troben en perill de desallotjament dels pisos de l’antiga Caserna de la Guàrdia Civil, veïns i veïnes de la ciutat que en pocs dies poden trobar-se al carrer a les portes de l’arribada del fred. Mentrestant assistim, impotents, a la incapacitat del govern de la ciutat per garantir un habitatge digne per als veïns i veïnes de Sabadell. Però això no és casualitat, és la conseqüència d’una manca de voluntat política per prioritzar solucions davant d’una crisi històrica en termes d’accés al dret a l’habitatge.
L’edifici de la caserna, construït a principis del segle XX amb diners municipals i aportacions privades, tenia una condició inequívoca: quan deixés de ser caserna, havia de retornar al patrimoni de la ciutat. Això no és una interpretació, és un fet documentat, reconegut el 1998 per un conveni signat per l’alcalde Antoni Farrés i inscrit un any més tard al Registre de la Propietat reconeixent l’Ajuntament com a legítim propietari. Aquells 9.212 m2 de la Gran Via són nostres. De Sabadell. De la ciutadania.
Però el 2006, els socialistes Manuel Bustos i el ministre Alfredo Pérez Rubalcaba van signar un conveni que és, simplement, un escàndol. A canvi de recuperar el que ja era de la ciutat, el PSC es va comprometre a pagar 3 milions d’euros al Ministeri de l’Interior i a regalar-li un solar de 5.000 m2. És a dir, van acceptar pagar per recuperar el que legalment ja pertanyia a Sabadell. Aquell acord arbitrari i lesiu va hipotecar el futur d’un espai que podria acollir un equipament cultural-comunitari i 40 habitatges que avui podrien ser públics. Quan des de la Crida per Sabadell, dins el Govern de Transformació 2015-2019, vam iniciar el procediment jurídic per recuperar la Caserna sense cost per a la ciutadania —tal com corresponia per dret—, el PSC ja havia fet el mal. Havien pactat amb el Ministeri en contra dels interessos de Sabadell, havien acceptat unes condicions inacceptables, i havien renunciat a defensar el patrimoni municipal, en definitiva, van firmar uns acords que, clarament, eren i són un perjudici pels veïns i veïnes de la ciutat.
En aquest sentit, la Crida per Sabadell, té clar que el patrimoni públic, ni es regala ni es malven, es defensa. Així ho vam fer mentre érem a govern posant en marxa tots els mecanismes legals i jurídics per revertir el greuge que el PSC havia generat a la ciutat i així ho seguirem fent. Cal tenir clar que el dret a l’habitatge ha de ser una prioritat de ciutat i que això passa també per no vendre sòl públic i per exigir que aquells habitatges que ja eren de titularitat municipal ho segueixin sent i es posin a la disposició de la gent.
Sigui com sigui, el conflicte actual de la Caserna, com a punta de l’iceberg d’una emergència habitacional que afecta a la gran majoria de la població, ens porta a seguir proposant solucions immediates. Cal impulsar polítiques d’habitatge que passin per la col·laboració público-comunitària sense permetre el joc a promotores privades que defensen interessos econòmics que res tenen a veure amb les necessitats de les persones. Calen recursos municipals d’habitatge d’emergència i increment del parc públic i, a la vegada, cal exigir als governs supramunicipals l’aturada dels desnonaments i que s’emprenguin iniciatives legals contundents contra l’acumulació de propietats com fan la banca i els fons voltors. La crisi de l’habitatge no és ni per casualitat ni per mala sort, és la conseqüència directa d’una manera d’entendre la política: aquella que anteposa els pactes de despatx als interessos de la gent. Aquella que considera el patrimoni públic
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.