A dies que Francisco Camps, l’expresident del País Valencià, ha tornat a la càrrega. Després de quedar exculpat de tots els casos de presumpta corrupció en què s’havia vist embolicat, el dirigent del PP ha aprofitat el declivi del seu successor en el càrrec, l’inefable Carlos Mazón, per postular-se per agafar de bell nou les regnes del partit a València. El moviment, tanmateix, ha agafat a contrapeu la cúpula d’Alberto Núñez Feijóo, que, amb l’alè de Francisco Camps al clatell i pressionat per la líder de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que no perd passada per posar-hi cullerada si de desgastar-lo es tracta, s’ha afanyat a avançar el congrés de la formació al mes de juliol per evitar que el galliner se li esvalotés més del compte.
L’expresident de Galícia té una pedra a la sabata de les grosses amb el cas de Carlos Mazón. I és que, en no haver-lo forçat a plegar a causa de la mala gestió que va fer de la gota freda que el 29 d’octubre de l’any passat –fa set mesos– va assolar l’horta de València i va provocar més de dos-cents morts, ara ell es troba empantanegat també en l’embolic i no són pocs els que consideren que, arran d’això, hauria d’acompanyar-lo en el camí de la dimissió. Probablement per aquest motiu pretén atrinxerar-se a la presidència del partit amb la intenció de poder arribar viu i amb possibilitats a les pròximes eleccions espanyoles, quan sigui que Pedro Sánchez les convoqui, que ja ha dit i repetit que pensa esgotar la legislatura i arribar al 2027. Una altra cosa serà si l’ombra de la corrupció, que cada dia s’estreny més al voltant de la seva família, tant personal com política, li ho permet.
No és estrany que, amb aquest objectiu, el PP hagi tret la pols al váyase, señor González, el vell lema que José María Aznar no es va cansar de fer servir en el seu dia en contra del Felipe González que llavors era a la Moncloa, i l’hagi adaptat a un váyase, señor Sánchez, amb la pretensió d’assolir el mateix resultat. És, si no es torça res abans, l’última oportunitat que tindrà Alberto Núñez Feijóo de fer-se amb la presidència del govern d’Espanya, perquè si aquesta vegada tampoc no ho aconsegueix, per molt que torni a guanyar els comicis com ho va fer el 2023, els seus mateixos, amb Isabel Díaz Ayuso al capdavant, se’l menjaran de viu en viu. La líder de Madrid, de fet, fa temps que espera que li arribi el moment, i quan això succeeixi que ningú no dubti que no el desaprofitarà.
És en aquest escenari que cal situar també maniobres de distracció com ara la relacionada amb la llei d’amnistia aprovada pel PSOE en benefici dels encausats per la celebració del referèndum del Primer d’Octubre i la participació en el procés independentista en general. La formació, concretament, ha demanat al Tribunal Constitucional (TC) que paralitzi la sentència sobre el recurs que li va presentar en contra de la norma fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronunciï a partir de les qüestions prejudicials que li han plantejat precisament alguns tribunals espanyols. La petició s’ha produït un cop ha transcendit la voluntat de l’alt tribunal espanyol de dictar a començament de l’estiu sentència favorable a la llei.
Amb l’alè al clatell és la traducció catalana d’una de les novel·les de l’escriptor suec Henning Mankell. I això és el que Alberto Núñez Feijóo fa temps que sent en el seu, de clatell, l’alè dels qui no dubtaran a moure-li la cadira quan toqui i molt especialment l’alè de la seva principal contrincant en clau interna, que no és altra que la implacable Isabel Díaz Ayuso. Ara només faltava que se li afegís el de Francisco Camps, que torna amb ganes de guerra, que és justament el que menys li convé en aquests moments al líder del PP. D’aquí la decisió d’avançar el congrés del partit, per guanyar temps i per allunyar tant com pugui les incòmodes molèsties al clatell.