El proppassat dia 20 es presentà el llibre pòstum de Josep M. Benaul: Els fronts infinits. Andreu Castells Peig. 1918-1887.
Benaul ha estat el professor universitari d’història més important de la ciutat. Un títol prodigiós d’un llibre que, aviso, vaig comprar però encara no he llegit.
En aquestes notes vull fer una reflexió prèvia sobre la significació de Castells per a la nostra ciutat. Castells ens va transmetre el fil de la història des del punt de vista dels republicans, dels ateus, dels protestants, dels obrers, dels heretges, de les feministes, dels anarquistes, dels pobres, dels comunistes, dels esperantistes, dels poumistes, dels mestres, dels espiritistes i dels maçons.
És a dir, de tots els desafectes de tota mena en la nostra història contemporània. Un fil que molta poca gent ha entès en tota la seva dimensió. Crec que potser aquest fil que ens va donar Castells a primers dels setanta, en aquests quaranta anys de democràcia s’ha anat perdent.
Qui es dedica a explicar als joves el perquè escriure història? No com fer història. Sinó contra qui cal escriure-la?
Esteve Deu va explicar que quan es fa la primera jornada organitzada pel Col·legi de Doctors i Llicenciats (secció d’història), a primera fila hi eren els vells republicans envoltant a Castells.
És clar. En l’acte vaig trobar a faltar una mica d’èpica. Després, parlant amb Borja de Riquer, em va dir que totes les ciutats voldrien tenir l’equivalent a l’Informe de l’Oposició.
Sembla que a Sabadell no en siguem conscients. Per què no es penja sencer en el web de la Fundació Bosch i Cardellach o de l’Arxiu Municipal de Sabadell?
A Sabadell, des de 1979, mai ha governat la dreta, ni el centredreta. L’hegemonia que ha tingut l’esquerra en el govern municipal en aquests quaranta anys de democràcia a Sabadell és per moltes raons, però una d’elles, i no la menys important, per la brutal pallissa que en el camp de la memòria va infringir a la dreta Andreu Castells.
Les alternatives han estat patètiques. Aquest fil estava definit amb els set punts que va publicar a la introducció de la seva monumental obra amb Franco encara viu.
La colossal obra de Castells ja seria remarcable en una ciutat normal d’un país normal, però encara sorprèn més que un sol home fes el que va fer sota una dictadura.
Com deia Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons, hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles.”
Efectivament, Castells no es va entendre amb els de la seva quinta de la ciutat i, com molt bé va reblar Esteve Deu, amb els que sí s’entenia, estaven morts o a l’exili.
Ell era profundament, rotundament antifeixista i antiburgès. Com escrivia Matthew Stewart en un altre context: “La història no segueix un argument. Però, de vegades, algú ens mostra un punt fix a l’horitzó, un ideal, com un far en la distància, que ens ajuda a orientar-nos durant un temps.”
Aquest far ha estat Andreu Castells i, en aquest sentit, el millor deixeble és avui Xavier Domènech.