A diferència d’altres articles en què he estat crític amb l’acció del Govern municipal, crec que l’anunci de l’inici de polítiques d’habitatge a Sabadell (pla 2025-2030) s’ha de qualificar de bona notícia. I no és una concessió menor ni un gir retòric: ho és perquè, finalment, es comença a corregir una anomalia que arrosseguem des de fa massa temps.
És cert que arriba tard. Molt tard. Fa més d’una dècada que estem sense polítiques efectives d’habitatge, mentre el mercat s’ha anat tensionant, la demanda ha crescut i cada cop més famílies —especialment joves i de classe mitjana— han quedat fora de qualsevol expectativa raonable d’accés a un habitatge. Però també és cert que el canvi de rumb va en la direcció correcta i, a més, és coherent amb el que s’està anunciant en l’àmbit autonòmic.
El valor principal de l’anunci no està tant en les xifres concretes —ambicioses i que veurem com i quan s’implementen— com en l’enfocament. Per primera vegada en anys, s’assumeix que el problema de l’habitatge no es resol únicament amb restriccions o amb discursos populistes, sinó amb una premissa bàsica que havíem oblidat: cal construir habitatge per abaixar els preus.
En aquest sentit, és especialment rellevant que el pla s’articuli en dues línies que considero imprescindibles. D’una banda, l’habitatge de lloguer, necessari per absorbir demanda immediata i oferir alternatives reals a aquells que avui no poden accedir a un habitatge en propietat. De l’altra, l’habitatge de protecció oficial en compravenda, una via sovint qüestionada per alguns sectors, però absolutament necessària si no volem expulsar definitivament part de la classe mitjana del sistema. La propietat de protecció oficial continua sent una eina clau d’estabilitat residencial i cohesió social.
Això no vol dir que tot el paquet de mesures sigui igualment encertat. Iniciatives com els sobrecàrrecs de l’IBI als habitatges buits desincentivarà el mercat de lloguer, i falten mesures de seguiment i partides concretes que puguin fer viable el pla.
Però aquests matisos no haurien d’enfosquir el que és essencial. La simplificació administrativa, la facilitació de sòl i la voluntat d’accelerar els processos de construcció sí que van en la línia adequada. Sense sòl disponible i sense terminis raonables, qualsevol política d’habitatge està condemnada al fracàs.
En definitiva, som davant d’una bona notícia, encara que insuficient i tardana. Ara bé, el veritable examen no és l’anunci, sinó el compliment dels terminis, la capacitat real d’execució i com es col·laborarà amb el sector privat per fer-ho realitat. Perquè en habitatge el gran repte és passar de l’anunci al totxo.