Tot torna. I, últimament, més que mai. Tornen els pantalons de campana, tornen les bicis fixie, torna el pop disco, tornen els vinils i les càmeres analògiques. Tot el que té un regustet de naftalina té cert atractiu per a una generació que sembla que corre més que el ritme del progrés. Com ens agrada el pa de forner i no el xiclet de llevat que et venen a la benzinera, com ens agrada el futbol quan no era un negoci, com ens agradava poder accentuar bè quan volia dir ovella i sóc quan era la primera persona de ser. I quina il·lusió quan, ara, amb El 47 veiem com era Barcelona abans que ens la prenguessin els guiris. Hi ha una tendència malèvola a fer-nos creure que en el passat tot era millor.
Tothom diu que als professors se’ls hauria de respectar com abans però tothom convé que un mestre no pot bufetejar un nen per no saber-se l’Ave Maria. Tothom somia en un món sense mòbils i amb connexions reals, però després tothom s’atabala quan falla la connexió més de deu minuts.
El feixisme —que mai no se’n va del tot— ho ha entès millor que ningú. Ja no es presenta amb botes ni braç enlaire, sinó amb camises ben planxades i promeses de recuperar valors. No diuen “torneu enrere”, sinó “tornem a ser com érem”. En la dialèctica del progrés, “tornar enrere” seria un fracàs, és millor disfressar-ho de “restablim la nostra dignitat passada”. Però tornar només té sentit si és per pura estètica –com els exemples naïfs del principi– o si és per repensar el present, i em serveixo d’Ulisses per explicar-ho millor:
Quan Ulisses torna a Ítaca, no hi troba res igual. No és un “home que torna a casa”, és un home que torna trinxat, dubtós. Ni Ítaca ja no és Ítaca. I això no és cap fracàs: és el sentit de la travessia. Kavafis ho entén de meravella.
No és cap delicte estimar el que hem perdut. Però idealitzar-ho ens converteix en guardians de ruïnes. I la cultura, si serveix per a alguna cosa, no és per embalsamar records, sinó per forçar futurs. Hi ha maneres de tornar que són actes d’amor. I d’altres que són actes de covardia.
La nostàlgia és fàcil. La memòria, en canvi, pica. No acarona: incomoda. Obliga a veure la part fosca del que enyores. I a partir d’aquí, si queda una mica de valor, decidir què val la pena rescatar i què més val deixar enterrat.
Tornar no és retrocedir. És arriscar-se a entrar de nou, sabent que ja no ets el mateix i que potser el lloc tampoc. I encara així, entrar-hi. Gràcies, Ulisses, per la lliçó. Com a bon savi, antifeixista.
