Aquestes festes de Nadal he tornat a practicar un antic costum: entrar a les llibreries sense cap intenció concreta. Passejar-hi amb calma, observar les lleixes, mirar els nous títols, etc. Les llibreries tenen una virtut particular: ordenen el present. Sense proclames ni consignes, els aparadors dibuixen una imatge força precisa del moment. I la imatge és clara: democràcia en crisi, populismes a l’alça i un retorn persistent als fantasmes del segle XX.
No sorprèn, doncs, que tornin els grans relats sobre el feixisme. Antonio Scurati continua reconstruint l’ascens de Mussolini, i ens recorda que els règims autoritaris no apareixen de cop, sinó que es fabriquen lentament, a base de renúncies petites i d’un cansament moral que acaba fent acceptable allò que abans semblava impensable. Al mateix temps, Hitler i el nazisme continuen ocupant un lloc central als prestatges. Canvien els títols i els enfocaments, però el nucli no es mou. Hitler s’ha convertit en el nostre gran referent moral negatiu, la frontera amb què comprovem si encara sabem reconèixer el mal quan es presenta sense disfressa.
Durant dècades, Europa va viure sobre aquest consens implícit. Després de la Segona Guerra Mundial, l’antifeixisme va actuar com un sòl compartit. Es podia discrepar en gairebé tot, però hi havia una línia clara que no es travessava. Aquell consens no era només polític; era cultural i moral. Funcionava com el terra d’una habitació: només el notes quan comença a esquerdar-se.
I avui s’esquerda. No perquè el feixisme torni exactament igual, sinó perquè el relat que el mantenia a ratlla s’ha anat afeblint. La política s’ha convertit en una batalla pel relat, en què sovint l’objectiu no és convèncer, sinó deslegitimar. És en aquest context que el cordó sanitari s’ha consolidat com a resposta gairebé automàtica davant l’avenç de discursos que qüestionen els fonaments democràtics.
El cordó sanitari pot semblar una defensa necessària, fins i tot una reacció moralment comprensible. Però quan es converteix en l’única resposta possible, el risc és evident. No es tracta de legitimar projectes autoritaris, sinó de preservar un marc democràtic capaç d’integrar el desacord sense expulsió. Convertir una part significativa de la ciutadania en sospitosa per definició no reforça la democràcia; n’erosiona el sòl.
Aquesta és una de les advertències centrals del llibre L’era de Hitler, d’Alec Ryrie. El problema no és només qui amenaça la democràcia, sinó què passa quan deixa de ser un espai on es pot perdre sense quedar exclòs. Les aliances que cal bastir no són amb líders ni amb projectes autoritaris, sinó amb les regles i els límits bàsics que permeten que la democràcia funcioni.
La pregunta clau, doncs, no és només com frenar els discursos que amenacen la democràcia, sinó com evitar que l’exclusió sistemàtica acabi afeblint el mateix sistema que es vol protegir. El mínim comú denominador no pot ser una ideologia compartida ni una victòria moral, sinó un sòl bàsic: dignitat, límits, pluralitat i renúncia a la humiliació com a eina política.
Potser és aquí on cal posar l’accent. Els propers temps polítics i les eleccions que vindran no aniran tant de tècnica ni d’estratègia com de generositat. Confiar menys en el cordó sanitari com a reflex automàtic i més en la capacitat de construir ponts. No per compartir projecte, sinó per preservar el marc que fa possible qualsevol projecte democràtic.