Tothom sap que el capitalisme és un sistema econòmic ximple en què els seus partidaris creien que hi havia una “mà invisible” que ho organitzava. Més recentment van sortir els tòtils de Milton Friedman i l’Escola de Chicago, que creien que ells eren Déu. Han estat els individus que més patiment i morts han provocat. Anomenen aquesta gent neoliberal quan de liberal no en tenen res. En realitat eren “fonamentalistes de mercat” en paraules del Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz.
I van voler privatitzar tots els serveis públics: aigua, gas, telefonia, escoles bressol, residència de iaios... i també els trens. Deien que calia que hi hagués lliure competència. Alguns, de seguida, vam començar a veure que era una anada d’olla total. Podrien arribar sis o set tubs d’aigua a cada casa? Podien arribar sis i set tubs de gas a casa? Podien arribar sis o set cables per la telefonia a cada casa? En aquest cas, van tirar endavant mercès a una enfollida directiva europea en què els donava poder a cada companyia a obrir tots els carrers d’Europa per col·locar-hi el seu cable.Només cal veure com estan les voreres de Catalunya i totes les façanes plenes de cables. Conclusió: és molt més car. El que seria lògic hauria estat fer com va intentar Antoni Farrés liderant Localret fa trenta anys. Els van obligar a tancar. Encara hi ha pobles sense cable. El capitalisme no és gens eficient.
Van voler privatitzar els trens. Per fer-ho calia, en primer lloc, diferenciar les vies, estacions i catenàries dels trens pròpiament dits. Van crear Adif i el van separar de Renfe. El possible negoci estava a l’alta velocitat, no es podia fer competència dels trens de Sabadell a Terrassa, per exemple. El que va fer el Regne d’Espanya va ser invertir el 80% dels diners en alta velocitat i el 20% en Rodalies. Una altra anada d’olla. Es va fer el tram Madrid a Sevilla l’any 1992. I connectar la primera ciutat amb la segona es va fer el 2008, 16 anys després. I a partir d’aquí la bogeria màxima: tothom volia una estació d’AVE. Barcelona amb València, aquesta no.
En realitat, els usuaris són uns 400 milions de Rodalies i uns 40 d’alta velocitat.
Però, a més, en comptes de posar gestors responsables, van col·locar gent formada en escoles de negocis, adoctrinats amb la idea que es pot fer més amb menys. O sigui, duros a quatre pessetes. I què van fer? Doncs reduir el manteniment necessari del 30% en l’AVE al 15%. En Rodalies, el manteniment ha tendit a ser zero. El resultat, una catàstrofe en forma d’accidents i una catàstrofe de gestió. A més, la Brigada Aranzadi mana més que els governs. Per exemple, els nous trens de Rodalies els han col·locat tots al Madrid d’Isabel Díaz Ayuso. I a la Catalunya de Salvador Illa cap.
Ho van provar a la Gran Bretanya i després de molts accidents i descontrol el 2024 l’han tornat a nacionalitzar. És clar.
Els crítics contra l’AVE érem una petita minoria i tothom ens tractava d’idiotes i passerells. Trenta anys després, es veu que teníem tota la raó.
Ara tot ha quedat clar, amb un dramatisme que ens podríem haver estalviat. Quan es va inaugurar el tram Madrid-Sevilla el 1992, hi van passar un Talgo. Corria a 240 km/h. El problema era el traçat construït, en molts casos, feia 100 anys. Fer una xarxa de trens ràpids costa una tercera part que la que en teoria va a 380 km/h i que, en realitat, tampoc no poden córrer tant.
Hi ha oficines on estan separats els treballadors d’Adif, dels de Renfe i amb empreses subcontractades! Sortim d’aquest disbarat i nacionalitzem-ho tot un altre cop.