La Martina va a tot arreu amb el mòbil a sobre. No pas per fer interminables scroll-downs, que també, i tampoc està pendent de cap trucada que li hagi de canviar la vida. Ho fa perquè només d’aquesta manera l’aplicació de salut li comptabilitzarà totes i cadascuna de les passes que fa.
Ho va decidir el dia que convidà els amics a casa, que va fer mil viatges de la cuina al menjador, però que l’aplicació només li va comptar els migrats 220 metres que va recórrer a última hora, per comprar un pot de maionesa a la botigueta del carrer del darrere.
Quan fa bon temps, li agrada anar per casa amb una samarreta o un top i en calces. Llavors es posa el mòbil aquí, a la petita cavitat que es forma entre l’os de pubis i el del maluc. Com quan va amb els shorts aquells tan ajustats i sense butxaques. La gent més gran li diu que no és bo dur el mòbil aquí, i que està obsessionada amb això de les passes, i que si això i que si allò, però ella fa així amb la mà, com traient-se’ls de sobre.
En David reconeix que és un gim-bro. Pràcticament no fa altra cosa fora de la feina. Pren proteïna i és dels que cuinen amb la bàscula per calcular la quantitat d’arròs, de greix, de sucre. Té un cos musculat, però equilibrat, no pas d’aquells que fan angúnia, que sembla que els explotarà un deltoide. O això creu. I que encara pot muscular una mica més. La gent més gran li diu que no ha de ser bo prendre aquests polsims i que hauria de fer altres coses, estudiar per aspirar a una feina millor, buscar xicota i que si això i que si allò. Ell fa com qui sent ploure mentre barrina a què pot renunciar aquest mes per pagar el rebut del fisioterapeuta.
El vespre de la tragèdia de l’AVE sopava en una sidreria d’Oviedo. Al davant meu, un senyor al tomb de la jubilació, amb tota la seva panxa i una cara de pa de quilo, feia libacions a la seva sidra. L’amo del local, de la meva edat, no tenia gaire feina i se li acostava de tant en tant, fent comentaris sobre l’accident, sobre els polítics, picant-lo a veure si s’obria un debat. Es notava en les seves paraules la influència de les declaracions que una estona abans havia defecat l’Abascal. L’home de la cara de pa de quilo no volia entrar-hi i li deia que ell de trens no en sabia i tornava a beure sidra i a mirar la tele amb els ulls vidriosos. I l’altre hi tornava amb un comentari més fora de to o a més decibels.
A l’Aerobús, de tornada a casa, va seure al meu costat una dona d’edat difícil de precisar, amb tots els cosmètics possibles sobre la pell i aquella característica cara d’ànec Donald que es posa a tots els que s’arreglen els llavis i els pòmuls més del que caldria. Parlava i reia amb algú a l’altra banda del telèfon, tota ella excessiva, tota ella pura superfície.
Això em va fer pensar en la gent de la meva generació i les precedents -parlo en general, sense comptar les innombrables excepcions (la majoria ens considerem erròniament entre les excepcions)-, i com és que ens creiem amb el dret de criticar els que venen darrere nostre, com si nosaltres poguéssim treure pit o donar exemple d’alguna cosa. Són temps diferents, simplement, i cada generació s’adequa al temps que troba.
Creiem que l’experiència ens fa més savis, i que això ens permet censurar els més joves, a fer de búmers a, parafrasejant Benedetti, “dejar caer los párpados pesados como juicios”. Però en realitat només els bons vins milloren amb el temps, i només durant un temps limitat. La gran majoria podem aspirar, com a molt, a no empitjorar gaire o no gaire ràpid. Com diu Rafael Alberti en un recull imprescindible de poesia sobre cinema, “yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos”. Si us plau, deixem els joves que facin la seva.
PD. Avui només em venien al cap referents literaris castellans.