Hem entrat dins una nova campanya per unes eleccions avançades en el temps. Sempre s’ha dit que quan un govern avança les eleccions ho fa per aprofitar cert avantatge polític i electoral, o perquè no té altre remei. Una mica de cada motiu podem trobar en la convocatòria electoral per al 29-N. Però l’ambient polític que hem arrossegat durant tota la legislatura no sembla el més favorable als partits que han governat aquests darrers anys.
Des de la deslegitimació inicial i recorrent per part de l’oposició de PP i Vox, fins a l’aprovació de mesures, com la llei d’amnistia, que han dividit profundamente l’opinió pública; des de l’esclat de casos de corrupció lligats a la gestió política del govern, fins a la pressió judicial i mediàtica sobre l’entorn familiar del President del Govern; des d’“el que pueda hacer que haga”, fins a la pèrdua d’algunes votacions emblemàtiques al Congrés, com és el cas dels dos Decrets-Llei sobre habitatge que varen finalment precipitar la convocatòria electoral. Tot un camí d’entrebancs que no semblava aconsellar la celebració avançada d’eleccions.
Ja posats en la cursa electoral, amb una mal anomenada “precampanya” totalment condicionada pel luctuós accident ferroviari d’Urda, no sembla que la tònica política que ha predominat al llarg de la legislatura hagi de canviar. La desqualificació i l’insult (govern mafiós, traïdor, corrupte, el crit de “Pedro Sánchez, hijo de puta” en molts actes de Vox o del PP...), s’imposen en el debat electoral per sobre del contrast de propostes, d’idees i de solucions als problemes de la ciutadania. I quan, voluntàriament o no, apareix alguna qüestió polèmica, com l’habitatge o les pensions, l’avortament, l’eutanàsia o el salari mínim, s’intenten minimitzar les diferències o amagar les propostes alternatives. Com es pot prometre la construcció d’un milió de nous habitatges en quatre anys sense posar-se vermell? Si el Govern de la Generalitat està trobant veritables dificultats per iniciar-ne la construcció de 50.000!!!
Les propostes que, més enllà de les desqualificacions, apareixen en les entrevistes o en els mítings del PP estan pensades per desdibuixar uns plans de govern que volen revertir la majoria d’avenços aconseguits en els darrers anys. Si en el terreny econòmic els és difícil contradir els grans números del país, ràpidament baixen cap a dificultats quotidianes com si ells tinguessin la vareta màgica per abaixar preus de l’habitatge, de la benzina o dels productes alimentaris. Això sí, anuncien una vegada més una baixada d’impostos, la gran recepta de la dreta a tot el món.
En l’àmbit social i dels drets individuals i col·lectius, totes les propostes de la dreta (espanyola i catalana) apunten a la regressió, a la involució del progrés aconseguit. Núñez Feijóo ho intenta amagar i Abascal ho explicita sense gens de vergonya, però les polítiques que dibuixen van pel mateix camí de revertir tot el que puguin i tan ràpid com puguin. Són tantes les qüestions que Feijóo ha promès revisar o reformar l’endemà de la seva anhelada arribada el govern que segurament s’ennuegaria i s’escanyaria aquest mateix dia. És clar que ell es presenta com a bon gestor i bona persona, i amaga totes les seves mancances de capacitat i l’aspecte de malignitat, que se li han accentuat des que va prescindir de les ulleres.
No sembla que la campanya electoral formal, acabada d’iniciar, pugui ajudar a confrontar propostes. Ni els debats electorals aclareixen gran cosa (més enllà dels retrets entre candidats), ni la transmissió mediàtica dels actes de campanya reflecteix els veritables propòsits de cap partit. És veritat que avui s’utilitzen molts altres mitjans per arribar a l’electorat, però cal posar en dubte i contrastar tot allò que ens arriba a través de les xarxes. Mediatitzades per no sabem ben bé qui, contribueixen més a la desinformació que a aclarir el panorama politicoelectoral. Cal esperar que la intel·ligència de la ciutadania i la seva mobilització impedeixin que caminem enrere a partir del 29 de novembre.