Una lectora de qui mantindré l’anonimat (sí, perquè quan començo articles dient “el tiet preferit” o “l’ex ressentida” o “la noia que m’agrada”, tot són riures), però una persona amb gran projecció ciutadana i a qui valoro i admiro molt em va fer arribar un missatge preciós en relació amb el meu darrer article, i malgrat que ja li he comunicat els pertinents agraïments per privat, m’agradaria exposar la situació del jove escriptor (cada dia menys jove) i la importància d’un missatge així.
A escriure un s’hi ha de llançar des de la il·lusió i la bogeria, suposo, perquè quan s’hi posa una mica de consciència, de seguida es veu que vivint en un món capitalista i un país oprimit, les possibilitats de viure’n són ínfimes. El 99,5% dels escriptors en català que coneixeu també han de fer de professors o de periodistes o de cambrers o del que sigui, perquè amb l’escriptura (en català, hi insisteixo) no n’hi ha prou. I ni tan sols els millors, eh. Si penseu en els cinc o deu supervendes, fixeu-vos que no deixen les seves feines, o bé que fan conferències o col·laboren amb mitjans de comunicació o…
En aquestes circumstàncies, després d’intentar-ho durant molts anys, el que és lògic és preguntar-se, en algun moment o altre, si realment val la pena, tot aquest esforç, si cal seguir picant pedra infructíferament en lloc de limitar-se a ser un bon professor o periodista o cambrer o el que sigui que fas per menjar calent, ja que l’escriptura no t’ho permet. Aquest pensament nociu però altament lògic apareix prou sovint i l’antídot és, només, un missatge com el de la lectora anònima. Quin somni més fràgil, Tom, si el motor depèn de l’expressió espontània i externa de reconeixement. D’acord. Treballem amb subjectivitats, per molt que alguns cops escrivim al diari. I treballar amb subjectivitats moltes vegades és treballar amb una bena als ulls: no saps ni qui et llegirà (si és que t’ha de llegir algú), ni què espera, què li agrada, què vol, etc.
Molts cops ho deixaries tot i faries una feina menys compromesa, potser, o menys exposada, diguem-ne. I en una feina en què tot et frenaria (més enllà, com ja he dit abans, del mateix sistema que premia els formats que no demanen esforç al consumidor (que a hores d’ara ja sabem que llegir és massa car en temps i en activitat mental, és clar; més enllà del mateix sistema lingüísticament opressor que ens expulsa o, si més no, minoritza per gosar fer-ho en català), en què tot et diu “saps què, deixa-ho córrer”, en una feina que ni tan sols és la feina principal perquè, a molt estirar, és un espai de creativitat on tu aboques temps però no et torna diners, en general, en una feina tan hostil, per què hauríem de seguir?
Doncs per gent com la lectora anònima, perquè de tant en tant algú et fa saber que comparteix una idea, o que no la comparteix però que li ha agradat com l’exposaves, o que “sempre em fas companyia els dimarts al tren de tornada”, que diu la meva padrina. El motiu sou vosaltres, lectors, i és preciós, quan us manifesteu.