Treballar ha de permetre viure dignament. A Sabadell, garantir el dret a l’habitatge exigeix passar de les promeses als fets. L’11 de novembre, sindicats, associacions i moviments socials han convocat una vaga general per reivindicar salaris dignes, el dret a l’habitatge i unes condicions de vida justes. Una mobilització que va més enllà d’una jornada de protesta i que posa sobre la taula una realitat cada vegada més difícil d’ignorar: no pot ser que l’habitatge s’acabi menjant bona part del nostre salari. Parlem de com vivim, de què podem permetre’ns i de quin futur tenim com a societat.
Perquè avui tenir feina ja no garanteix poder viure amb tranquil·litat. Els salaris no creixen al mateix ritme que les despeses, mentre el lloguer, l’alimentació, l’energia i altres necessitats bàsiques absorbeixen una part cada vegada més gran dels ingressos de les famílies. Entre el 2015 i el 2024, els salaris van augmentar un 28,6%, mentre que els preus del lloguer ho van fer un 59,6% i els de compra de l’habitatge, un 96,8%. Tenir feina ja no és sinònim de poder emancipar-se, estalviar o construir un projecte de vida amb estabilitat. Treballem per viure, però cada vegada sembla que vivim per pagar.
A Sabadell, aquesta realitat té noms, barris i conseqüències molt concretes. El lloguer mitjà ja supera els 860 euros mensuals i continua marcant màxims. Emancipar-se és cada vegada més difícil per als joves, moltes famílies han de destinar una part desproporcionada dels seus ingressos a pagar un sostre i hi ha persones que viuen amb la incertesa de no saber si podran continuar a casa seva. Només durant el 2025 es van executar 479 llançaments a l’àrea judicial de Sabadell. Darrere de cada xifra hi ha una situació personal, una família i un projecte de vida que pot quedar interromput.
I, mentrestant, la ciutat té milers d’habitatges buits. Aquesta és una de les grans contradiccions que hem d’afrontar. Mentre hi ha persones que no poden accedir a una llar, hi ha habitatges que no compleixen la funció social que haurien de tenir. No podem normalitzar que hi hagi habitatges sense persones mentre hi ha persones sense possibilitat d’accedir a un habitatge. El problema no són les famílies que volen viure als nostres barris, sinó un model que permet convertir un dret bàsic en un objecte d’especulació.
Per això, la vaga de l’11 de novembre també és una reivindicació de ciutat. No podem parlar de salaris dignes sense parlar d’habitatge, ni de qualitat de vida sense tenir en compte el cost de la vida. Quan una part tan important del sou se’n va a pagar el lloguer, qualsevol millora salarial queda ràpidament absorbida. Tampoc podem ignorar que les dones continuen patint una bretxa salarial que agreuja les desigualtats i que les persones amb salaris més baixos són les que tenen menys marge per afrontar qualsevol pujada de preus. La precarietat laboral i la precarietat residencial sovint van juntes.
Davant d’aquesta situació, les administracions tenen responsabilitats i eines per actuar. Des de l’Estat i la Generalitat cal reforçar les polítiques de regulació dels lloguers, combatre l’especulació i desplegar totes les eines disponibles per mobilitzar els habitatges buits. També cal ampliar el parc públic, limitar els usos especulatius dels habitatges i garantir que el dret a viure dignament no depengui exclusivament de la capacitat econòmica de cadascú.
Però Sabadell també ha de fer els deures. El Pla Local d’Habitatge ha de ser una oportunitat per canviar el rumb, no un document que quedi sobre la taula. Cal ampliar de manera decidida el parc públic i assequible, amb l’objectiu d’arribar al 12% d’habitatge destinat a polítiques socials abans del 2030. Cal preservar el sòl públic, impulsar promocions de lloguer social i assequible, reforçar la compra d’habitatges mitjançant el tanteig i retracte i actuar sobre els pisos buits i els grans tenidors. El repte no és només construir més habitatges, sinó garantir que una part cada vegada més gran estigui a l’abast de la ciutadania.
També necessitem una VIMUSA amb més capacitat per construir, adquirir i gestionar habitatge, i una Oficina Antidesnonaments que permeti intervenir abans que una família perdi casa seva. Perquè no n’hi ha prou amb anunciar noves promocions: cal concretar calendaris, finançament, objectius i mecanismes de seguiment. I, sobretot, cal garantir que les polítiques arribin a les persones que més les necessiten. Sabadell necessita menys anuncis i més habitatges públics, de lloguer, a disposició de la ciutadania.
La crisi de l’habitatge, però, forma part d’un problema més ampli: l’encariment del cost de la vida. Quan els salaris i els ingressos no creixen al mateix ritme que les despeses, qualsevol increment en l’alimentació, l’energia o els serveis municipals pesa més. A Sabadell, el govern municipal ha previst una nova pujada del 2,5% dels impostos, les taxes i els preus públics per al 2027, que s’afegeix als increments dels darrers anys. Per això cal una fiscalitat més justa, que tingui en compte la capacitat econòmica de cadascú i contribueixi a reduir les desigualtats.
Des d’Esquerra Republicana defensem que el progrés d’una ciutat no es pot mesurar només pel nombre d’habitatges que s’hi construeixen o per l’activitat econòmica que genera. També s’ha de mesurar per la capacitat de garantir que la gent que hi viu i hi treballa s’hi pugui quedar. Que els joves puguin emancipar-se, que les famílies no hagin de marxar per culpa del lloguer i que la gent gran pugui envellir amb dignitat al barri on ha construït la seva vida.
Per això, donar suport a la vaga general de l’11 de novembre és defensar una idea tan senzilla com fonamental: treballar ha de servir per viure, no només per pagar factures. És reclamar salaris dignes, millores en les condicions laborals, més protecció social, serveis públics de qualitat i polítiques valentes per garantir l’accés a l’habitatge.
A Sabadell no podem resignar-nos a una ciutat on cada vegada sigui més difícil viure-hi. Necessitem decisions que estiguin a l’altura del problema i un compromís polític que es tradueixi en resultats. Perquè l’habitatge no pot ser un privilegi reservat a qui pot pagar qualsevol preu. Ha de ser un dret garantit.
Volem una ciutat on treballar permeti viure dignament, on el sou no desaparegui pagant un sostre i on ningú hagi de marxar del seu barri perquè no es pot permetre quedar-s’hi. Perquè Sabadell ha de ser una ciutat per viure-hi, no només per sobreviure-hi.
Sílvia Renom, Portaveu d’ERC Sabadell