La tardor és una època de pausa biològica que fa que canviï tota la natura. Els arbres es desprenen de les fulles i la saba es retira de les arrels. És la manera que tenen de preparar-se per subsistir al fred.
A les persones també ens afecta directament. S’escurça la claror del dia i això acaba alterant directament la química cerebral. Tendim instintivament a la introspecció i al recolliment. Ens embolcalla la nostàlgia i una certa fatiga emocional que demana cada any que desaccelerem el ritme del nostre cos.
I és que la tardor posa els humans a lloc. Venim de l’estiu eufòric, ple d’energia, amb viatges i trobades arreu, però la tardor ens despulla biològicament i emocional. Com la natura, patim una forta transformació.
Però vet aquí la gran contradicció: mentre el nostre cos i natura demanen aturada i silenci, l’engranatge social ens porta en direcció contrària. Una activitat laboral frenètica, trobades amicals i socials, compliment de compromisos a dojo, compres impulsives i tràmits diversos amb les administracions... Tant que, en certa manera, podem dir que vivim a contracorrent dels nostres propis ritmes biològics.
Anem per la vida sota la dictadura de la immediatesa, atrapats en una voràgine que confon el moviment amb el progrés i la pressa amb l’èxit. Correm per optimitzar el temps, per acumular fites...
Però el que és més greu és que no esperem que les coses transcendeixin, volem que tot sigui imminent, amb resultats. Per fer-ho, el nostre únic propòsit és guanyar diners. I és llavors quan no ens importa malgastar recursos, cremar al màxim energies fòssils, en definitiva, destruir tot el que ens envolta i desgraciar la possibilitat de viure una altra mena de vida, més pausada i més d’acord amb la natura.
Hem renunciat a aturar-nos, a reflexionar per afluixar ni que sigui només una mica i decidir si volem continuar amb aquest sistema de creixement econòmic, que tendeix a l’explotació de recursos i l’estucatge de productes infinits.
I, si concretem en les infraestructures (aeroports, cinturons, transport d’alta velocitat), aquí ja posem el dit a la nafra. Un exemple ben d’ara: calen tantes infraestructures ferroviàries d’alta velocitat? Necessitem màquines més veloces i precises per guanyar-li temps a la distància? Si la resposta és afirmativa, llavors convindrà tenir un debat a fons perquè construir infraestructures cada cop és relativament més fàcil i el gran repte rau a mantenir-les en condicions òptimes durant els anys venidors. Aquest enfocament exigeix una cultura de planificació, prevenció, inversió i responsabilitat que segurament no és políticament rendible.
L’accident de l’AVE precisament el novembre ha estat una paradoxa cruel però significativa de tot el que parlem ara. Ha portat a les converses un tema ben amagat: la mort. I tant de bo que ens obri l’interès per qüestionar-nos si hem de viure més a poc a poc. Perquè aquesta fugida cap endavant no solament mata persones i coses tangibles com el temps... També banalitza tot allò més immaterial: el valor de l’espera, el pes de la memòria i, ai las, la mateixa dignitat del dol.
Vivim en un món hiperconnectat. Ens fan exhaurir el temps que hauríem de dedicar a nosaltres mateixos. I, malgrat ser-ne conscients, continuem pendents de totes les distraccions en què ens aboca el sistema fins i tot quan estem descansant. Ens han dissenyat un món que reclama la nostra atenció les 24 hores del dia i ens prenen no sols l’estona de reflexió, introspecció i trobada amb nosaltres mateixos, sinó també el que és més important: el silenci!
En fi, que comença a ser hora que ens decidim si cal un creixement tan desorbitat del país i també si volem continuar prestant atenció al que interessa al sistema o ens volem dedicar més a nosaltres mateixos...