El tema amb el qual em llanço a opinar és controvertit. És un dels habituals que generen inquietuds entre tot aquell que passegi per la ciutat: La brutícia provocada per les deposicions i orins de gossos a l’espai públic. Genera passions. D’una banda, hi ha qui considera que és un problema real i evident a la ciutat. De l’altra, qui té gossos i no acostuma a compartir aquesta sensació d’una sobre utilització de l’espai públic per ells. És un debat que polaritza i enerva. I, a més, és d’aquells temes que costa abordar perquè sovint es perceben com a políticament incorrectes. Però, per què no parlar-ne?
Només cal passejar per molts carrers de Sabadell per comprovar que el problema existeix. No és una exageració ni una percepció aïllada. És una suma de petites situacions que acaben generant un malestar creixent: voreres brutes, olors persistents, inclús mobiliari urbà i espais degradats. I això afecta directament la qualitat de vida de tothom.
I aquí potser cal fer una pregunta incòmoda: està la ciutat preparada per suportar la pressió a la via pública d’un nombre tan elevat de gossos? Perquè més enllà del civisme individual, hi ha també una qüestió de capacitat i d’ús compartit de l’espai públic que sovint evitem plantejar.
Ara bé, seria profundament injust assenyalar tothom. La majoria dels propietaris de gossos actuen amb civisme: recullen, netegen i respecten. El problema és l’incivisme d’una minoria que, sense assumir cap conseqüència, acaba imposant el seu comportament al conjunt.
I aquí és on apareix el veritable debat. Quan una norma no es compleix de manera reiterada, deixa de ser un problema individual per convertir-se en un fracàs col·lectiu. Les ordenances existeixen, les sancions també, però la percepció és clara: no s’apliquen prou. I sense control, no hi ha efecte dissuasiu.
Durant anys s’ha instal·lat una certa tolerància mal entesa cap a aquests comportaments. Com si exigir el compliment de normes bàsiques fos excessiu. Però el resultat és evident: degradació de l’espai públic i una creixent sensació de deixadesa i impotència davant alguns comportaments diaris que tots tenim al cap.
És cert que l’Ajuntament pot millorar alguns aspectes pràctics —més neteja, més papereres, més espais habilitats—, però no ens enganyem: això no va només de recursos. Va d’actitud. Va d’entendre que l’espai públic és de tots i no pot quedar en mans de qui no el respecta.
Però potser el debat hauria d’anar encara més enllà. Es compleixen realment les ordenances? Estem preparats com a ciutat per conviure amb un nombre tan elevat de mascotes? Es garanteix sempre el benestar animal? I són tots els propietaris conscients, quan decideixen tenir un gos, de la responsabilitat i la dedicació que això implica durant anys?
No ens hem de resignar a les queixes buides i el debat inconclús. Aquest recurrent problema de convivència ha de tenir fórmules resolució, que permeti tenir prou recursos per mantenir l’espai públic, recursos adequats per aquells que tenen gossos, i pedagogia per tothom, acompanyada de la necessitat que el govern municipal garanteixi l’ordre i respecte al carrer.