Portem ja algunes setmanes inundats per notícies, comentaris periodístics i experts i tertúlies de tot tipus sobre tres judicis que s’estan celebrant simultàniament sobre casos de presumpte corrupció. Es tracta, per ordre d’antiguitat, dels casos anomenats “Kitchen”, “Pujol” i “Mascaretes”. La celebració d’aquests judicis ha motivat diversos comentaris i interrogants a propòsit del diferent tractament que han tingut cada un d’ells.
La primera cosa que s’ha evidenciat és la durada de la fase d’instrucció i la lentitud, en uns casos, i la celeritat en un altre cas en la celebració del judici oral. Efectivament, els casos Kitchen i Pujol surten a la llum i comencen a investigar-se judicialment fa més de dotze anys i la fase d’instrucció culmina fa prop de cinc anys. Un llarg recorregut processal fins la celebració de la fase oral del judici. En canvi el cas Mascaretes s’enceta fa menys de tres anys i ha arribat ràpidament a la fase de judici oral. Uns temps processals molt diferents, que s’atribueixen en part als diferents mitjans que tenen l’Audiència Nacional (que tracta els dos primers casos) i el Tribunal Suprem (que jutja el cas Mascaretes per l’antic aforament com a diputat de José Luis Ábalos ).
Però la diferent i controvertida diferència de temporalitat no només es pot atribuir a aquest fet. La dilació és també atribuïble a les actuacions de les diverses parts, i especialment de les defenses dels encausats. En el cas “Kitchen” s’ha anat allunyant la presumpte trama de corrupció policial i política de l’actual direcció del Partit Popular. Com si Fernández Diaz i la resta de responsables polítics del PP d’aquell moment no tinguessin cap vinculació amb el PP actual. En el cas “Pujol” han acabat desapareixent de la causa Marta Ferrusola (primer exonerada per malaltia i finalment difunta) i ara el propi Jordi Pujol (també exonerat), malgrat que recordem la seva confessió de fa prop de dotze anys. Unes estratègies de defensa que, a més, poden acabar influint en la sentència, per la lentitud i els retards que s’han produït, si com sembla s’acaben atribuint a les dinàmiques processals de l’Audiència Nacional.
En el cas Pujol –jutjat per una Audiència Nacional que ja fa molt temps que ha perdut la seva raó d’existir, si alguna vegada la va tenir– hem assistit a l’espectacle de fer viatjar Jordi Pujol a Madrid, per acabar determinant el que era evident des de l’inici del judici oral, la seva incapacitat cognitiva. No es tracta d’una qüestió d’edatisme. Ni tan sols de falta de mitjans forenses a Barcelona. Sembla més aviat una mostra d’inseguretat per part del propi Tribunal, ben aprofitada ara pels fills de Pujol en la seva defensa personal.
També és notori el tracte divers de la prova testifical en la celebració de cada judici. En el cas Kitchen hem pogut veure, amb perplexitat, les interferències de la Presidenta del Tribunal en molts dels interrogatoris, no deixant realitzar algunes preguntes o induint la resposta d’alguns testimonis. Contrasta amb la permisivitat del President de la Sala segona del Tribunal Suprem quan es realitzen acusacions molt greus, sense proves.
De fet, les declaracions de molts testimonis que callen o diuen no recordar i, sobre tot, les dels acusats que exerceixen el seu dret de defensa, són poc trascendents judicialment. Tenen més rellevància mediàtica que jurídica i l’aprofitament polític és immediat.
Finalment, hem vist transcòrrer a una velocitat inusitada el cas mascaretes. La incidència política que aquest cas pot tenir contrasta amb la distància que els altres dos tenen amb la realitat poilítica actual. L’abast polític i mediàtic dels diversos casos no pot ser el mateix, sobretot perquè José Luis Ábalos ha estat un polític en actiu fins fa pocs mesos i el cas rebota encara sobre govern actual. La memòria i la gravetat dels fets no és equiparable, sobretot si els casos allunyants en el temps ja han estat amortitzats políticament (i per això hi prenen distància els actuals dirigents del PP o de Junts). Coincidència temporal, però diversitat penal i política d’uns judicis altament mediàtics.