“La cultura és segura” funciona els darrers mesos com a lema reivindicador de la importància d’un sector especialment colpit per la pandèmia, però sembla que ningú ha parat a pensar com aquest lema devalua, intentant-lo defensar –ningú no treu que les intencions són les millors–, el mateix concepte de cultura.
Estem d’acord que es diu cultura com a sinònim d’art, en la majoria dels casos, ja que el lema s’usa per protegir sales de teatre, cinema, d’exposicions, museus, etc., generalment, més que no pas com a cultura en general (penso en tradicions, llengua, televisió, etc.). Si s’utilitza cultura i no pròpiament art, és pel recurs lingüístic que suposa incloure una rima en el lema (pensem en grans eslògans com I like Ike, que també recorren a la similitud fonètica).
Bé, la rima funciona, i això és innegable lingüísticament, i ho fa tant en català com en castellà –un altre mèrit. Ara bé, com és de desafortunat el clam de defensa de la cultura, quan es formula així! I és que l’ataca més que no defensa.
Si entenem l’art –en oposició al mer oci o a la comercialitat presentable en espais artístics– com a eina alliberadora, transformadora, reflexiva, aleshores el lema és més desencertat que mai. Si l’art té la màgia de poder destruir un individu i construir-ne un de nou de les cendres del primer en qüestió de segons, si l’art pot fer-te sortir d’una sala de cinema, de teatre o d’exposicions sent una persona radicalment diferent de la que hi ha entrat, aleshores poques coses menys segures que l’art, no? L’art porta amb ell la màgica inseguretat de poder-te convertir en algú diferent. L’única seguretat que hi ha en l’art és que aniquilarà l’individu per bastir-ne un de nou. L’art –o el bon art, com a mínim– és tot el contrari de segur, de fet, és l’oposició més radical possible a segur, és allò que deliberadament dispara contra l’individu amb bales de plom. I aquí rau, entenc, la màgia i la gràcia de l’art, en la seva no-seguretat. L’art porta el germen de la destrucció, i això és el que el fa art!
Ja –direu–, però en un context de pandèmia tothom entén perfectament que es diu segura respecte a la covid, i no cap altra cosa. D’acord, sí, però això no treu que qualificar la cultura de segura quan allò que la fa interessant i bonica i precisament cultura és la seva, justament, no-seguretat és no només absurd sinó, a més, devaluador.
Ja –direu també–, però quan es pronuncia el lema que ja hem avorrit no es parla de teoria de l’estètica ni tan sols pròpiament d’art en si, sinó de la possibilitat no contagiosa de mantenir aquestes activitats amb totes les mesures. Ho sé, ho sé, però hi ha un lleuger efecte de l’eslògan cada cop que es pronuncia, per tot el que m’he encarregat de defensar: s’està relegant tot art a pur entreteniment. Si és segur, si no atempta directament contra l’esperit, aleshores no és art, aleshores no passa de distracció en format artístic.
I fins a quin punt ens ha d’interessar, si volem una cultura sana i forta, l’entreteniment en format artístic com a suplantació de l’Art?