Els meus anys als Escolapis m’ensenyaren a fer examen, una pràctica diària de repassar, allò que has fet bé, el que he fet malament i en què puc millorar; anys més tard vaig aprendre a fer balanç de l’any, a finals dels anys setanta el Sr. Llaudet, el pare de l’expresident del Barça, m’ensenyà a tindre, com ell deia, una visió bíblica de l’economia, analitzar els balanços dels darrers deu anys, per no caure ni en un excés d’eufòria, ni en la depressió, per la visió de la immediatesa.
Al llarg del recentment acabat 2025 s’ha vist de la nostra societat tres problemes fonamentals: habitatge, inseguretat i ineficiència de l’administració.
Cap d’ells és fruit d’un dia, fa anys que van quallant, a poc a poc, fins que un dia esclaten. Tothom fa cara de sorprès, i el que és pitjor: en lloc de cercar-hi remei, es tiren pilotes fora buscant com a culpable als altres, en lloc de treballar per resoldre el problema.
La inseguretat va néixer de forma frívola i curiosa, lentament, s’acceptà com a corrent que els ciclistes se saltessin els semàfors en vermell o circulessin per sobre les voreres, més tard ho feren els patinets i altres vehicles de mobilitat personal. També s’assumí que els grafiters s’erigissin amb el dret de menystenir la propietat privada, amb tota mena de senyals o pintades a les façanes de les llars o empreses. De forma coetània s’estengué l’ocupació d’habitatges, i anys més tard es minvà el dret a la propietat.
No és estrany que en aquest marc hagin proliferat els atacs més o menys violents contra els béns personals, avui les estrelles són: l’estrebada amb patinet, o la més fina “abraçada afectuosa”.
I s’ha oblidat que una llibertat reduïda a la satisfacció del desig o falsa necessitat no és llibertat, és egoisme. És així com l’egoisme més implacable s’ha instal·lat a la nostra societat.
L’habitatge és un problema endèmic a casa nostra, ho han intentat resoldre, més amb el cor que amb el cap, tots els governs, fossin de dretes o d’esquerres, tant en moments democràtics, com dictatorials, de la nostra turbulenta història dels darrers dos segles. Avui una vegada més veiem que cau en dos vells errors: en l’adamisme d’haver trobat la pedra filosofal per resoldre el problema o en la mala còpia de solucions utilitzades en altres països, amb mentalitats i cultures diferents de la nostra.
El tema de l’habitatge l’he seguit al llarg de tota la vida, primer per necessitat pròpia, seguidament com a regidor de l’Ajuntament de Sabadell en el marc de la seva comissió d’Urbanisme. Poc després com a membre de la comissió d’urbanisme de Catalunya, hi vaig entrar que era conseller en Joaquim Molins i en vaig sortir quan ho era en Lluís Recoder, per tant, he pogut seguir l’evolució del pensament polític en governs de tots colors. Puc assegurar que l’acció política en cada moment no estava guiada ni pel cor, ni per la ideologia, ni per la raó, el que importava era el pensament dominat, sense considerar si tenia base racional. Aquesta manca de racionalitat ens ha portat a l’atzucac actual.
Un darrer problema és la ineficiència de les administracions públiques, s’ha escrit molt sobre el tema en el darrer quart de segle, la mateixa administració n’és coneixedora, ha encarregat i elaborat estudis i documents diversos que ho aborden.
Per no entrar en disquisicions, sols uns exemples molt clars: una plaça a l’escola pública costa molts més diners que en una concertada, un usuari del sistema sanitari públic és més car que l’usuari de MUFACE, una plaça en una residència de la tercera edat pública és més costosa que en una residència privada concertada.
Per tant, no és d’estranyar que una part de la joventut sigui atreta per formes de govern autocràtiques, fent seva la frase clàssica que diu: isa.