La setmana passada es va celebrar al Parlament de Catalunya el reglamentari Debat sobre l’orientació política general del Govern. Tot i que l’actual president de la Generalitat fa poc més d’un any que va ser elegit, es va realitzar aquest debat per segon any consecutiu.
Si el primer debat, l’any passat, se celebrava poques setmanes abans de l’elecció del nou president i del nomenament del nou Govern de la Generalitat, aquest octubre del 2025 hi ha ja un primer any de mandat per analitzar i una perspectiva més real sobre les propostes i projectes del Govern. Des d’aquest punt de vista, el debat va transcórrer, amb alguna notable excepció, per conductes de clara normalitat parlamentària. El president de la Generalitat va dibuixar la seva visió de la situació de Catalunya i va plantejar un seguit de propostes a dur a terme pel seu Govern durant els propers mesos. Per la seva banda, tant els socis d’investidura com el conjunt de l’oposició van exercir el seu deure de crítica de l’acció de govern i d’escepticisme sobre gran part dels projectes anunciats pel president Illa. Fins aquí tot normal i esperable.
Però el debat va mostrar també dos elements fonamentals del context polític català actual. La gosadia cada dia més evident del populisme extremista i la pràctica sucursalista de qui fa bandera del seu nacionalisme. Ambdós fenòmens han crescut en els darrers temps i condicionen el debat i l’escenari polític també a casa nostra.
El llenguatge i el discurs del populisme extremista es pot fondre i confondre. Utilitzen llegües diferents: el castellà en el cas de Vox i aquest català decimonònic tan propi de Sílvia Orriols en el cas d’Aliança Catalana. Però el contingut dels missatges de l’extrema dreta espanyola i de l’extrema dreta catalana es poden assimilar. Un preocupant discurs antisistema des de faristols institucionals (com si ells i elles no gaudissin d’allò que denuncien com a privilegis de l’elit política), discurs en el qual coincideixen amb el populisme extrem de la CUP, i un recital de crítiques i propostes plenes d’odi contra l’adversari polític i contra el que situen com a principal problema de Catalunya: el que ells anomenen “invasió migratòria”. Escoltar Ignacio Garriga i Sílvia Orriols adjudicar tots els mals de Catalunya (i per extensió d’Espanya i Europa en el cas de Vox i també del PP) a l’arribada i assentament de persones migrades. Aquests plantejaments preocupen i sobretot exemplifiquen fins a quin punt es poden manipular les dades per engruixir un discurs polític populista, xenòfob i racista que fa bandera de la por al diferent. Es podia entreveure en els seus discursos l’adaptació catalana i espanyola de les teories del gran reemplaçament que han tingut important ressò a França.
Si l’extremisme populista es donava per descomptat, la formulació d’un discurs clarament “sucursalista” per part de Junts, i en algun moment també per ERC, va confirmar una altra deriva política que fa temps que s’entreveia. La reiterada acusació al president Illa d’estar supeditat al govern central de Pedro Sánchez s’estavellava després en el discurs dels portaveus de Junts, i en bona part també d’ERC, de vincular la continuïtat parlamentària dels governs de Catalunya i d’Espanya. L’apel·lació de Salvador Illa que “els problemes de Catalunya s’han de resoldre a Catalunya” no va frenar les continuades referències i supeditacions a la situació política estatal per part de Junts. Aquells que ja des dels temps de la vella Convergència acusaven l’esquerra –i especialment el PSC– de sucursalisme s’han convertit ara en els principals practicants d’una evident subordinació de la política catalana a la del conjunt de l’Estat. Definitivament, el nacionalisme català ha abraçat el sucursalisme com a nucli de la seva pràctica política.