Aquests dies ens mirem amb cara solidària tot el que ha passat amb la pluja al sud de Catalunya. Ho fem pensant de quina una ens n’hem escapat aquesta vegada. Però tranquils que els experts diuen que això només acaba de començar i que les inundacions que va patir el Vallès el setembre del1962 no serà una cosa anecdòtica, sinó que, qui sap, podríem tornar-ho a viure com ho han fet fa pocs dies algunes comarques del sud de Catalunya.
Aquelles imatges que veiem de països tropicals ofegats per les avingudes d’aigües després d’unes intenses pluges ja han deixat de ser una cosa llunyana. Ja ho tenim aquí. Però el comportament d’aquests fenòmens atmosfèrics encara està per descobrir, tot i que els tècnics s’afanyen a justificar-los vinculant-los al controvertit canvi climàtic que cada cop es fa més evident malgrat els negacionistes.
En aquest darrer episodi, a diferència del que va succeir fa poc més d’un any a València, no hi ha hagut víctimes mortals. En canvi, sí que s’han produït moltes destrosses. Tanta devastació ha generat por i desesperació per tot el que s’ha perdut. Ara, ja és molt que no hem hagut de lamentar desgràcies personals. Això posa en relleu que els sistemes de prevenció han funcionat. Haurem de continuar així, ja que aquests episodis, que fa uns anys eren excepcionals i difícils de tornar a veure, ara, malauradament, ja ens avisen que segurament aniran a més.
Per tant, com en totes les circumstàncies de la vida hem d’estar preparats per resistir aquest embat. Però resulta que un percentatge esgarrifós d’edificacions a Catalunya (prop d’un 16% del territori segons dades oficials) es troben en terrenys inundables. Això vol dir que tenen una vulnerabilitat màxima en cas que es produeixin inundacions.
Sabadell i Sant Quirze del Vallès, per citar municipis molt propers, no s’escapen d’aquest risc. Ara qui és el maco que emprèn mesures dràstiques per prevenir i evitar que un dia l’aigua pugui provocar una desgràcia. En aquests moments cal reconèixer que estem més preparats que el setembre del 1962, però també és cert que hi ha més edificacions i més població que podria contribuir a patir uns efectes devastadors. Per tant, sembla que tenim més risc.
Els enginyers que dissenyen col·lectors per recollir aigües residuals i també pluvials hauran de modificar les pautes que tenien establertes fins ara per dimensionar aquestes instal·lacions a la nova realitat del moment. Recordo que quan es va fer el col·lector que passa per sota de la rambla Ibèria, a banda de la polèmica amb els veïns d’aleshores, la instal·lació es va dissenyar tenint el compte avingudes d’aigües de més de cent anys.
Tot i que al sud de Catalunya alguns alcaldes reclamen al govern de la Generalitat emprendre mesures dràstiques pel que fa a construccions en zones inundables, no sembla probable que aquesta petició es vagi estenent i aconsegueixi aplicar-se en zones com ara el Vallès. Per fer-ho caldria expropiar edificacions i ja sabem que, amb els recursos disponibles, això acaba sent una possibilitat més que utòpica.
Però la utopia no pot evitar que immediatament es prenguin mesures per evitar situar edificacions en zones que podrien ser inundables. Es tracta, si ens posem catastrofistes, d’evitar que del Vallès no en quedi res.