El dia 12 d’octubre coincideixen dues celebracions ben diferents. D’una banda, a Saragossa és el dia del Pilar: festa grossa, ofrenes de flors i missa solemne. De l’altra, a Madrid, el Dia de la Hispanitat: desfilada militar, avions dibuixant la bandera al cel i autoritats saludant des de la tribuna. I per sobre de tot, la gesta de Cristòfol Colom, aquell mariner obstinat que l’any 1492 va travessar un oceà i va canviar el món.
L’escena és de pel·lícula: tres vaixells —la Niña, la Pinta i la Santa María— navegant cap al que és desconegut, amb els germans Pinzón discutint i un capità convençut que les Índies eren a tocar. Durant setmanes, només horitzó i silenci. Fins que una matinada, un crit trenca la por: “Tierra!” I el món s’eixampla.
Espanya havia descobert un continent. O potser, segons com es miri, s’havia descobert a si mateixa. Perquè Colom, sense saber-ho, no va descobrir Amèrica: va descobrir Europa.
Com a docent sempre m’ha agradat començar el curs amb aquesta idea provocadora que un dia vaig sentir-li a l’antropòleg Manuel Delgado. Els alumnes primer reien, després dubtaven, i finalment acabaven entenent que potser la frase tenia més suc del que semblava. Fins aquell moment, els europeus havien mirat el món des del seu petit racó de mapes incomplets i guerres de veïns. Però amb el descobriment d’Amèrica, per primer cop, es van veure des de fora.
És curiós: allò que anomenem “descoberta” va ser també un malentès. A Amèrica ja hi havia ciutats, llengües i cultures refinades. Però Europa, amb la seva mania de pensar que el món comença quan ella el dibuixa, va preferir creure que no existien fins que les va veure.
El viatge de Cristòfol Colom va ser més psicològic que geogràfic. En el seu quadern hi ha més angoixa que glòria: la por a l’abisme, la desconfiança, la fe tossuda en una idea que oscil·lava entre la bogeria i la il·luminació. Aquell mar immens era, per a ells, el desconegut absolut. Potser per això encara ens fascina: perquè parla del vertigen de sortir de la pròpia seguretat per trobar alguna cosa que no sabem si existeix.
Després del crit de “terra” va venir la conquesta, l’or, les creus i les febres. La descoberta d’un continent es va convertir en la pèrdua d’altres mons. I d’aquella troballa va néixer la modernitat europea: poderosa, racional, convençuda que el seu destí era civilitzar el planeta. Potser per això podem dir que Colom no va descobrir terres noves, sinó miralls. I que aquests miralls encara avui ens incomoden.
Europa es va construir mirant-se en l’altre. Oposant-se a l’altre: civilitzada davant del salvatge, creient davant de l’infidel, moderna davant del primitiu. Hegel ho va resumir en la dialèctica del reconeixement: només existim quan un altre ens reconeix. Bona part de la nostra vida consisteix a buscar miralls en què trobar-nos. Som allò que es reflecteix a la pupil·la dels altres. Ens passem els dies intentant ser vistos, reconeguts, validats. I, com Colom, sovint confonem el desig de conèixer amb la necessitat de ser descoberts.
Així doncs, potser la descoberta de Cristòfol Colom fou més humil i necessària: fou la descoberta de la mateixa Europa. Potser Colom ens va descobrir a nosaltres abans que a cap altre i encara no hem après què vol dir ser europeus. Va descobrir la por, l’ambició, la curiositat i la tendència fatal a voler posar nom a allò que no entenem. Va descobrir que el món és més gran que els nostres mapes i que quan ens creiem el centre, solem perdre el nord.