Aquests dies, s’ha incrementat una onada de revisionisme blanquejador sobre la figura de Jordi Pujol. Massa gent diu que els governs Pujol van ser bons a l’inici, però que van deixar de ser-ho al final. Sobre els casos de corrupció també diuen que el 3% ho cobrava tothom, com si això exculpés èticament algú. De fet, UDC, el seu soci, es va liquidar per una condemna en aquesta qüestió. També es diu que la culpa de la corrupció de la família la tenia Marta Ferrussola o directament alguns dels seus fills, que van pujar descarrilats.
Des del meu punt de vista, Pujol té una virtut i és que és l’únic líder d’un partit de dretes a Espanya que va ser sincerament antifranquista. Però Pujol venia d’un nacionalisme essencialista que havia après de Raimon Galí: Catalunya per sobre dels catalans vius. I qui no era dels seus, era un mal català. No va voler fer mai polítiques de reconstrucció nacional unitàries i va governar amb un sectarisme desenfrenat i totalment fora de lloc. Sectarisme que han heretat els seus hereus. A aquells que neguen que CiU fos una proposta de govern de dretes, només cal explicar com arriba al poder amb una campanya brutal de la patronal (Fomento del Trabajo Nacional) atiant la por als rojos, amb un desplegament de diners i d’activisme impressionant, feien mítings desaforats i van agafar el pujolisme com el seu mal menor i que va continuar durant tots els anys de govern.
A Pujol devem la consolidació del model de doble xarxa escolar pública/catòlica que és avui l’instrument més important per al manteniment de la reproducció de les classes socials i l’impediment més clar a l’ascensor social. Per mantenir el poder, va muntar un sistema clientelar impressionant que li va organitzar Antoni Comas, conseller de Benestar Social (1988-1999), i en què va fracturar la societat civil catalana entre els partidaris del govern i els contraris a base d’una política molt agressiva. Antoni Farrés, alcalde de Sabadell, ho va explicar a bastament. S’organitzaven actes amb autocars portats d’arreu de Catalunya al Palau d’Esports de Barcelona de lloança al líder que faria enrogir el més equidistant. Les entitats d’esquerres i laiques que protestaven rebien dures conseqüències. Podria posar exemples a cabassos. I es va rodejar de dos personatges més, Lluís Prefaneta, secretari de la presidència de la Generalitat de Catalunya des del 1980 fins al 1990, i Macià Alavedra, conseller del 1982 al 1997, que van acabar condemnats per corrupció.
El primer a 1 any i 11 mesos de presó per tràfic d’influències i blanqueig de capitals i el decomís de 5,2 milions d’euros, i el segon, a 1 any i 11 mesos i al pagament d’una multa de 3,2 milions d’euros per blanqueig de diner negre i cobrament de comissions il·legals. Pujol va acceptar transferències sense dotació econòmica, cosa que ara provoca el dèficit fiscal, una cosa que Tarradellas no va acceptar mai. I tot el que va passar al seu voltant es va fer amb el seu vistiplau: no era pas un home que delegués. La política catalana hauria estat una altra amb un govern PSC, PSUC ERC l’any 1980, però uns dirigents negligents d’esquerres van ser incapaços de forjar.