Els darrers resultats de les proves PISA i TIMSS han encès totes les alarmes: Catalunya retrocedeix de manera preocupant en competència matemàtica, i se situa per sota de la mitjana espanyola i europea. En el cas dels alumnes de 15 anys, el nivell és el més baix des del 2006. A primària, gairebé la meitat dels infants no assoleixen els mínims exigibles. Aquestes dades han obert un debat intens al país sobre l’ensenyament de les matemàtiques. Si vam saber declarar l’emergència nacional per la sequera, per què no ho fem davant d’una crisi educativa que compromet el futur?
A l’antiguitat, les matemàtiques eren molt més que càlcul: eren la clau per accedir al coneixement superior. Pitàgores afirmava que “tot és nombre”, i Euclides va codificar la geometria en Els Elements, una obra que seria fonamental durant segles. Plató, per la seva banda, les situava al cor de la seva teoria del coneixement. Eren el pont entre el món sensible i el món de les idees. Tant era així, que a l’entrada de la seva Acadèmia hi figurava una inscripció clara: “No hi entri qui no sàpiga geometria.” Ningú ha vist mai el número u, però gràcies a ell podem pensar la realitat. Les matemàtiques, doncs, tenien —i tenen— una doble naturalesa: abstracta i pràctica, intel·lectual i formativa.
A l’edat mitjana, les matemàtiques van conservar aquest prestigi dins el sistema educatiu escolàstic. Les universitats nascudes el segle XII seguien l’estructura del trivium i el quadrivium, els dos pilars del saber. El trivium —gramàtica, lògica i retòrica— preparava la ment per al pensament clar. El quadrivium, en canvi, culminava la formació amb l’aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia: disciplines que compartien una mateixa arrel numèrica. La música era matemàtica feta so, i l’astronomia, geometria projectada al cel. En aquest món simbòlic i jeràrquic, els nombres no eren eines per fer factures, sinó claus per llegir l’ordre secret de la creació.
Amb la Revolució Científica dels segles XVI i XVII, les matemàtiques van viure una nova consagració. Galileu ho va deixar escrit amb claredat poètica: “El llibre de la natura està escrit en llenguatge matemàtic.” Amb Descartes, el pensament es va tornar metòdic i geomètric; amb Newton, la gravitació universal es va traduir en equacions que explicaven el moviment dels cossos celestes. Ja no es tractava de creure, sinó de demostrar. Les matemàtiques esdevenien la nova gramàtica del món. Un món que, per primera vegada, semblava comprensible, previsible, ordenable. La raó, armada amb nombres, es convertia en brúixola i mapa.
Des de l’antiguitat fins a la modernitat, les matemàtiques han estat considerades una forma superior de coneixement. A l’època clàssica, amb Plató, eren el pont entre el món visible i l’univers de les idees. A l’edat mitjana, el quadrivium les situava com a culminació de la formació intel·lectual, connectant el número amb l’ordre diví. I amb la Revolució Científica, van esdevenir el llenguatge per explicar les lleis que regeixen l’univers. En tots tres moments, les matemàtiques no eren només una competència instrumental, sinó una via d’accés a la veritat, una disciplina formadora de la ment i del caràcter. Potser la pregunta que ens hauríem de fer és quan vam començar a oblidar-ho.
Potser el bloqueig que experimentem com a societat davant les matemàtiques no és només un problema pedagògic, sinó un símptoma més profund. Hem perdut la capacitat d’abstreure, de pensar en allò que no es veu però estructura el món. Vivim enganxats a la immediatesa, als estímuls constants, a la superfície de les coses. Com si només sabéssim veure el reflex de l’aigua, però no poguéssim mai capbussar-nos-hi. Les matemàtiques, en el fons, són un desafiament a aquesta cultura del clic i de la resposta ràpida. I potser per això ens fan por: perquè ens enfronten amb un repte que no podem resoldre instintivament, sinó que obliga a fer servir la raó. Ens demanen pausa, esforç, mirada llarga. Però com fer-ho, si ja no sabem mirar amb profunditat?
Cal tornar a posar les matemàtiques al centre. No només del currículum, sinó del projecte cultural i intel·lectual que volem com a societat. Recuperar-les com a eina per pensar, per imaginar, per comprendre el món més enllà de les aparences. Educar en matemàtiques no és formar futurs enginyers: és formar ciutadans capaços d’analitzar, de dubtar, de projectar. És reconciliar-nos amb l’abstracció, amb la complexitat, amb la bellesa de la raó. Com va escriure Bertrand Russell, “les matemàtiques, vistes correctament, posseeixen no només veritat, sinó bellesa suprema”. En un temps saturat de soroll superficial, les matemàtiques ens recorden que hi ha un ordre per descobrir, un silenci ple de sentit i una ment que —si se li donen les eines— pot arribar molt més lluny del que pensem.