Dels camps de barri a la selecció en quatre anys

La vida d'un futbolista d'elit s'acostuma a associar als luxes i, fins i tot, l'arrogància o la manca de realitat amb l'exterior. Quan vas baixant categories, el percentatge 'd'estrelles' disminueix. Fins i tot, a vegades, trobem històries excepcionals de persones que compleixen els seus somnis quan ja ningú apostava per ells. Al CE Sabadell hi ha un cas extraordinari, d'un dels jugadors més estimats per l'afició, que fa molt poc temps tenia el futbol com a passatemps.“No havia passat mai per aquests carrers”, diu l'Albert Orriols, més conegut com a Urri, fent el camí des de la plaça Granados fins a l'Ajuntament.

Nascut a Vic, després d'anys de passar per camps de tota mena, “el fang real”, com diu ell, ara és un dels millors migcampistes de la Primera Federació. Amb 27 anys, va agafar el tren tard, però en els últims temps està cremant etapes a un ritme frenètic. Tan frenètic com que ha estat convocat amb la selecció catalana absoluta de Gerard López. Un escenari que fa relativament poc temps no hauria imaginat i que gaudeix amb il·lusió i molta consciència. "És un orgull viure aquesta experiència", afirma. 

Ell, com milions d'infants d'arreu, va començar en el món del futbol perquè li agradava i el seu germà també hi jugava. Amb els amics, al Vic Riuprimer, ho va convertir en la seva activitat extraescolar. També esquiava amb la família sempre que podia i, més gran, va començar a practicar pàdel. De fet, fins i tot va ser professor durant una època.

En el moment d'acabar el batxillerat, lluny de l'esport d'elit, tenia clar cap a on tirar. “Volia fer alguna cosa relacionada amb l'activitat física. M'agradava també la docència i vaig fer INEFC amb la perspectiva de ser professor”, recorda. Es va mudar a Barcelona per estudiar, però no va deixar de jugar al Vic Riuprimer. “Hi anava algun dia entre setmana a entrenar, quan podia, i els divendres, que feia l'entrenament i després jugava el cap de setmana”, apunta. Un esportista amateur que competia per passar-ho bé, com tants altres. En aquella època, a Segona Catalana, va jugar contra equips com el Tibidabo Torre-romeu, el Can Rull, el Sabadell Nord o la Sabadellenca. “Els camps dels barris de la ciutat sí que els conec bé”, ironitza. Poc s'imaginava el que viuria anys més tard, defensant els colors del Centre d'Esports.

Abans d'aquesta etapa, però, va treballar de monitor, en un supermercat o al Casa Tarradellas, “tots els joves de Vic hi hem passat d'una manera o altra”, diu entre rialles. En canvi, més enllà d'una substitució puntual, no va arribar mai a exercir com a professor d'educació física. “No descarto fer-ho un cop s'acabi el futbol”, reconeix. Quan va debutar a Tercera, amb el Figueres, va començar a veure que el futbol podia ser quelcom més que una afició. Ja tenia 24 anys, una edat tardana per estrenar-se en categories estatals. Pas posterior per Olot, amb debut a Segona Federació inclòs, fins a convertir-se en un referent a la Nova Creu Alta. “A vegades penso que podria haver donat la passa abans, però jo estava molt bé jugant a Vic. Me'n penedeixo, però no canviaria el que vaig viure aquells anys”, assegura.

Després d'un camí d'espigues, ara trepitja un camp de blat. Un cop aquí, per què no continuar endavant? “He estat molts anys treballant i ara ja competeixo a la tercera categoria del futbol estatal. Vull continuar progressant. Sé que no em queden molts anys, però m'agradaria arribar a les categories professionals, si pot ser amb el Sabadell, millor”, admet. Perquè els somnis, a vegades, es compleixen. Més d’hora o més tard. Somnis com defensar la samarreta de la selecció catalana a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. I és que quan arriben les oportunitats, s’han d’aprofitar, i més sabent com costa tenir-les.