Tres germans, una passió: la història d'una saga de Sabadell amb arrels a Guinea Equatorial

"Potser feia 40 anys que no venia a aquesta plaça", s'emociona el Josep Manel Edjogo en arribar a la Sant Salvador del barri de Covadonga que està molt canviada respecte a quan ell la freqüentava. "Just a la zona infantil hi havia una cistella i nosaltres jugàvem a futbol a una pista darrere de l'església. Ens havíem de colar per unes tanques", riu el germà gran dels Edjogo. "Els diumenges a la tarda ens hi passàvem hores i hores fins que la mare penjava el llençol al balcó, això volia dir que havíem de tornar cap a casa". Un record que el Juvenal comparteix, però l'Alberto no va arribar a viure en primera persona. "Jo anava sempre a remolc dels dos", com a bon germà petit, es porta vuit anys amb el Josep. Amb històries paral·leles, però ben diferents, la passió pel futbol sempre els ha unit, però mai els havien fet una entrevista per parlar de la seva història junts. 

La infantesa entre llibres i futbol

Seguint les passes del seu pare, que era "el més veterà dels veterans al camp", de seguida van agafar el gust per l'esfèrica. "Ens portava a tots els partits, ens coneixien a tot arreu i a la mitja part sortíem a fer xuts. Així va començar tot". De l'escola, passant pel Can Rull fins a arribar al Centre d'Esports, encaixar horaris era tot un repte. "Quan jugava el Juve, em colava al vestidor, si em deixaven posar l'aigua a les ampolles o portar les samarretes, perfecte, per a mi era com un premi anar amunt i avall amb la pilota", explica l'Alberto que va fitxar pel CES i l'entrenava el seu cosí Luís "per tenir-lo controlat". "Tenia potser 4 anys i els altres 7. Li van dir: vinga, xuta un penal. El porter no sé què va fer i se la va colar. Aquesta imatge la tinc encara guardada", recorda el Josep. 

De pare mestre i mare infermera amb orígens equatoguineans i andalusos, respectivament, els Edjogo-Owono es van educar en la cultura de l'esforç. "Ens posàvem a fer deures a la taula del menjador mentre el pare corregia un piló d'exàmens. Fins que no acabàvem, d'allà no sortia ningú. Ells van arribar a Sabadell per buscar-se la vida i això ens ho han inculcat sempre". Cert és que compaginar entrenaments i instituts no era una tasca fàcil. "Ho vaig notar sobretot al Batxillerat, ja jugava a l'Espanyol i vaig començar a entrenar als matins", narra el Juve, que en aquell moment va adonar-se que podria viure de l'esport d'elit. "Només teníem un cotxe i la mare se’n va comprar un expressament pels entrenaments. Deixava a un a la Teixonera, anava a la Zona Franca, tornava a Vall d’Hebron… Passaven de les sis de la tarda fins a les deu de la nit fent voltes per Barcelona", tot, per tal d'acompanyar els germans a fer el que més els agradava. Cadascun va seguir el seu camí lluny de casa. Marxar per estudiar, viure en parella o jugar. Fer-ho a prop o fer-ho lluny, però conscients que es tenien els uns als altres. 

El Centre d'Esports, des de diferents perspectives

"Al final el Sabadell és el club de la ciutat", afirmen, i tots tres n'han format part en algun moment o un altre. El Juve, de fet, ha viscut fites històriques, concretament dos ascensos a Segona, això sí, des de diferents prismes. El d'Eibar com a jugador clau i el de Marbella a l'staff liderat per Antonio Hidalgo. "Parlant amb el Miguel Ángel, el delegat, em va dir que mai més tornaria a criticar cap jugador per xarxes perquè un cop ho vius des de dins, sents la pressió. A mi el Sabadell m'ha deixat una empremta molt gran. Recordo l'alegria dels ascensos, però fins que no arriben pateixes". Amb una extensa carrera jugant amb l'Espanyol, el Levante o l'Alabès, mai oblidarà la seva trajectòria al Centre d'Esports, que va arribar a capitanejar. 

Els camins de curt de l'Alberto i el Josep van ser més breus, però també fan memòria amb il·lusió les vivències vestint l'arlequinada. "Vaig anar convocat a un parell de partits amb el primer equip", tot i així pel germà gran ha estat més especial viure aquest sentiment des de les graderies. "En l'últim ascens a Primera Divisió era molt petit, no ho recordo gairebé, tenia 8 o 10 anys. Però Eibar sí, va ser brutal, a més amb el Juve formant part del grup. Durant l'últim play-off a Segona, quedàvem de manera clandestina per veure els partits a casa meva...", una ronda final atropellada que es va disputar durant la pandèmia. 

"A diferència del Juve, que va arribar al Centre d'Esports madur, a mi em va agafar molt aviat". El petit dels Edjogo sí que va debutar en partit oficial amb només 17 anys. "El primer record que tinc és el de menjar regalèssia que repartien a l'estadi. Si quedava una mica te la guardaves pel 'cole' al dia següent". Això sí, el moment que més va marcar l'Alberto com a jugador el té ben clar. "Vaig anotar l'únic gol al partit del centenari contra el Barça. Estava Saviola, Luís Enrique...veia allà a Xavi Hernández al mig del camp, Rafa Márquez de central... Va ser molt bonic. A més, era el segon any a la universitat, imagineu-vos-ho, durant 3 o 4 mesos vaig ser el rei de la facultat", assegura entre riures. "Em queda aquesta espina, de no haver-ho agafat amb més maduresa i haver tingut una mica més de continuïtat". 

La importància de les arrels

Més enllà del CES, el Juve i l'Alberto guarden un altre record futbolístic que mai oblidaran: defensar la samarreta de Guinea Equatorial. "Estic superorgullós del meu pas, segurament és la millor decisió que vaig prendre a la meva carrera. Em va agafar a Santander, no jugava gens, l'entrenador no comptava amb mi i no tenia ningú... Estava superamargat, el meu dia a dia era molt dolent perquè no feia el que m'agradava. Vaig pensar que potser aquesta oportunitat seria un canvi a la meva vida", i així va ser. El Juvenal va competir amb la selecció del país d'origen del seu pare durant 12 anys, arribant a exercir de capità. "Vaig gaudir molt al camp, però també vaig conèixer molta gent i vaig viure i veure coses que al final et serveixen per sempre". 

Una experiència que els va ajudar a prendre més consciència de les seves arrels. Al cap i a la fi, desafortunadament, tots han patit situacions racistes tant dins com fora del camp, però el seu pare els ha ensenyat a afrontar-les amb fortalesa. "El problema és d'ells, no meu", els deia. "En aquest país no és una cosa greu. Fa pena dir-ho, però tothom fa acudits i comentaris racistes. Llavors, fins que no es consideri greu, la gent no perdrà consciència", afirma l'Alberto que ho ha viscut de primera mà, tal com el Juve. "Durant un partit amb el Xàtiva, al meu company Congo i a mi ens van començar a dir de tot, 'baixeu de l'arbre, salteu la tanca!' Fins al punt que l'àrbitre ens va plantejar que què volíem fer, perquè si avises per megafonia és pitjor. Després vam bromejar i jo li vaig dir 'hermano, tu eres el más negro de los dos, aquí los insultos van para tí, te los comes'. Tornant a casa vaig reflexionar que no era la manera de reaccionar, que hagués estat una oportunitat per denunciar la situació. I com aquestes, moltes més fins i tot quan eren nens.

"Un dia la meva filla va tornar de l’escola plorant perquè li havien dit negra de merda. Vaig triar l'opció de calmar-la i abans de denunciar-ho a l'escola parlar amb el pare del nen, volia protegir-la emocionalment", explica el Josep. Perquè sí, el racisme transcendeix tots els escenaris. "Jo parlaré de racisme amb el meu pare, que quan va arribar a Sabadell, eren ell i dos més. Amb qui no discutiré és amb una persona que no té cap mena de vincle i mai ha patit una situació així", assegura el germà petit, que també ha presenciat incidents racistes a la feina com a periodista esportiu.

Debutant com a escriptor amb 'Indomable: cuadernos del fútbol africano', l'Alberto acumula una llarga trajectòria als mitjans del país. El Juve també ha començat a participar en tertúlies a banda de la seva faceta com a míster i el Josep Manel s'ha dedicat a les relacions laborals. Tres trajectòries amb similituds i diferències, compartint uns valors sabadellencs i arlequinats que volen transmetre de generació en generació.