L’aniversari de l’1 d’octubre és una referència obligada de cada any, malgrat que el temps passa i tot va canviant. Com en altres aniversaris, el del referèndum del primer dia d’octubre del 2017 ha passat a la història. Però aquest passar és interpretat de formes ben diferents, segons sigui la ideologia o la formació política que hi ha al darrere.
Una cosa sí que és certa, si no fos pels mitjans de comunicació, l’impacte d’aquesta efemèride seria molt menor. Amb el pas dels anys ha experimentat un refredament que contrasta, i molt, amb els moments més àlgids d’aquell mes d’octubre de fa vuit anys, així com les conseqüències posteriors que ens han portat fins aquí.
Però on som? Si intentem fer servir l’objectivitat impossible, diríem que en una mena de carreró sense sortida, fruit del que va comportar aquella situació traumàtica de la qual encara patim les conseqüències. Quan el president de la Generalitat, Salvador Illa, s’afanya a dir que s’ha girat full, segurament és més un desig que una realitat.
Probablement, sigui pel desencís de tot el que va succeir a partir de l’1 d’octubre del 2017, la qual cosa ha fet reduir els adeptes a la independència, tot i que tampoc podem dir que s’hagin incrementat els autonomistes convençuts. Per tant, la desorientació és, potser, el tret més característic d’una part de la població que fa vuit anys es va mobilitzar amb l’esperança d’aconseguir l’estat propi.
També n’hi ha que intenten mantenir la puresa i els ideals d’aquell polèmic referèndum. En aquest grup hi serien la gent de Junts per Catalunya, que continuen amb el rellotge marcant les hores d’aquell octubre del 2017. També hi podríem afegir una part de la gent d’Esquerra Republicana, tot i que les divisions internes segurament han modificat alguns dels plantejaments previs a l’1 d’octubre per decantar-se cap a posicions menys utòpiques.
I ara l’amenaça que, per a uns i altres, representa l’extrema dreta d’Aliança Catalana els fa arremangar per evitar una desfeta electoral que, a hores d’ara, donen per vàlida totes les enquestes. No és estrany el missatge de Carles Puigdemont coincidint amb el vuitè l’aniversari de l’1 d’octubre demanant recuperar la unitat i la transversalitat, així com insistint en la necessitat d’evitar les picabaralles independentistes per mantenir el que anomena llegat de l’1 d’octubre. Ho ha fet davant dels seus, a través d’una pantalla, a Cornellà de Terri, on va poder votar l’1 d’octubre del 2017. Algú dirà que fem tard tot constatant la dificultat de formar un front comú que pugui portar Catalunya cap a la independència.
La raó és que el clima polític que es viu a Espanya no acompanya gens. Per això, l’única manera que tenen les formacions independentistes és ensenyar-li les dents al president Sánchez per recordar-li que no té majoria i que en qualsevol moment el poden fer caure.
I enmig de tot plegat, Oriol Junqueras ha fet una conferència política davant sis-centes persones en què ha anunciat que es vol presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2028. També parla del referèndum, però amb menys vehemència que Puigdemont. Vuit anys després tenim dos lideratges enfrontats que es poden qüestionar si trobem saba nova per fer front als grans reptes del futur.