És temps de ratafia. Ara, mai millor dit, és a la boca de tothom perquè està de moda. I no sempre ha estat així.
Aquest beuratge va ser totalment marginat i adotzenat pels cubates i combinats aterrats a discoteques i pubs els darrers decennis del segle passat. Allò sí que seduïa. No eres ningú si no dominaves aquell santoral (San Francisco, Santa Teresa...) o els anglicismes balbotejats com si haguessin fet l’efecte abans de prendre’ls (Cosmopolitan, Tequila Sunrise, Bloody Mary, Sex on the Beach...).
Però a les modes, com als porcs, els arriba el seu Sant Martí i els gintònics van rellevar els cubates. I aquí el coneixement ja és de tercer cicle. No n’hi ha prou amb exhibir el teu domini de ginebres (Martin Miller’s, Tanqueray No Ten, Hendrikck’s...) ni que, en tòniques, saps anar més lluny de la Schweppes (Fever-Tree, Fentimans...), sinó que necessites un maletí d’utensilis per servir-la, com la llarga de cullera tipus filaberquí.
Per sort, ressorgeix amb força la cultura ratafiaire. I aquí, més que marques, el que cal dominar són les plantes del rodal i altres de foranes que s’han guanyat un lloc en la nostra licoreria, gastronomia o medicina natural (diferents de les invasores, aquelles que no s’adapten ni per déu i que prenen el lloc a les autòctones).
Per entrar en el món de la ratafia cal amarar-se de cultura. Això fa que un ja no s’amagui de ser ratafiaire. Al contrari, practicar aquest art torna a estar ben vist. La ratafia és la porta per conèixer les propietats terapèutiques de les plantes i també la seva denominació científica en llatí, que ajuda a identificar-les més ràpidament. Per exemple, el pericó (hipèric o herba de Sant Joan), una de les més conegudes, és Hypericum perforatum perquè les fulles presenten forats minúsculs.
En el procés d’elaboració de la ratafia també aprenem que hi ha plantes que són les més bàsiques i unes altres que aporten olor, dolçor, color o que ajuden a espessir-la. És a dir, una manera de classificar-les segons la funció que compleixen en el procés.
Així, doncs, la ratafia és sols un beure? No! La ratafia és més que un licor. Es tracta d’una experiència cultural i creativa que té lloc prenent-la i compartint-ne receptes. Per això sols se’n gaudeix amb confiança si es coneixen les plantes i es consumeix amb moderació tot acompanyant un bon àpat o un esdeveniment especial.
I com sabrem si som davant d’una ratafia de les quals et pots refiar? Doncs seguint aquests consells, redactats com a Cinc Manaments de la Ratafia, que us donaran confiança:
1. Domini de les plantes. Com fem amb els bolets, collim només les que coneguem.
2. Coneixement compartit. Escoltem, no parem mai d’aprendre sobre les plantes i sapiguem encaixar el nostre saber amb el dels altres.
3. Generositat. Cal acceptar amb complaença l’intercanvi o la donació en el món de la ratafia. No es pot rebutjar una ratafia d’algú per més elaborador primerenc que sigui. Però potser és millor que els primers cops en fem un ús gastronòmic i les afegim a uns peus de porc, al pollastre rostit o al conill, per exemple, fins que acabi guanyant expertesa sobretot en el coneixement de les plantes.
4. L’elaborador de ratafia en consumeix. No encaixa allò que hi ha qui elabora ratafia sols per regalar. És diferent del pastisser diabètic que no pot menjar pastissos.
5. Control de la dolçor. El sucre fa que l’alcohol arribi abans a la sang. Per tant, cal beure la ratafia amb més moderació que, per exemple, l’orujo o un altre licor sec. I també per això és preferible no fer-la amb anisats.
Anima’t a capbussar-te en el món de la ratafia i la licoreria tradicional catalana. I fes que sigui una ineludible addicció, no pas per ser una beguda alcohòlica sinó com a font inesgotable de coneixement del patrimoni natural del rodal.