Sabadell era coneguda, almenys localment, com la Manchester catalana. Aprofitant un viatge professional, la setmana passada vaig instal·lar-me uns dies a l’original, la Manchester anglesa. Per a un amant de la història econòmica com jo, l’experiència fou gairebé una síndrome de Stendhal: la primera ciutat industrial de tots els temps, el primer indret on els humans van anar massivament a les fàbriques i van conviure amb les màquines dins el marc d’un procés productiu. Tres són els elements que voldria ressaltar:
El primer és la manca de xovinisme. Els segles XVII i XVIII, la ciutat va viure una de les eclosions d’emprenedoria, innovació i creixement econòmic més espectaculars de la història. L’èxit en la fabricació de teixit de cotó la va convertir en una de les capitals del món. Amb tot, la grandesa del seu passat s’explica a les guies, als museus i als llibres locals sense pompositat. El focus se centra més en el procés de canvi tecnològic i social que no pas en la vanaglòria dels resultats. Un enfocament que els honora.
El segon és l’autocrítica lúcida. Dins el relat de ciutat, hi ha una omnipresència deliberada de les miserables condicions de treball als primers temps de revolució industrial; així com del patiment dels esclaus a les plantacions americanes de cotó, la seva font principal de matèries primeres. Sens dubte, els més de vint anys que Friedrich Engels va viure a la ciutat i les llargues visites que va rebre de Karl Marx hi van deixar un pòsit profund.
El tercer és la capacitat d’encarar el futur sense nostàlgia. A la segona meitat del segle XX, amb la fi del tèxtil, la ciutat va patir una greu i prolongada crisi. Però va saber reinventar-se i avui presenta una gran economia, diversificada en sectors com la manufactura avançada, la indústria creativa, la robòtica, els serveis professionals, les ciències de la vida i la salut... On segles enrere hi havia imponents xemeneies, avui hi ha gratacels plens de talent: 26 edificis de més de 100 metres d’alçada, amb projecció de doblar la xifra en els pròxims anys. En tot el Vallès no en tenim cap.
En fi, com es diu allà, “El que fa Manchester avui, ho fa la resta del món demà”. Esperem algun dia poder tornar a ser coneguts com la Manchester catalana per haver excel·lit en aquests tres elements.
