Els refugis climàtics, creats el 2022, requereixen una evolució de la seva extensió territorial i una millora dels seus horaris durant tot l’estiu. S’han de crear més punts exteriors que donin accés a més ciutadans.
No acostumo a escriure aquest tipus d’articles de reivindicació d’iniciatives municipals, però considero necessari fer-ho quan es tracta d’un projecte que afecta directament la qualitat de vida de tots nosaltres. Després dels mesos d’estiu —juny, juliol i agost— és un bon moment per revisar una de les iniciatives aprovades al final de l’anterior mandat i que avui, tot i ser vigent, s’està desplegant d’una manera clarament insuficient: la xarxa de refugis climàtics de la ciutat.
Aquesta xarxa va néixer l’any 2022 arran d’una moció presentada per Ciutadans i defensada pel llavors regidor José Luis Fernández, a qui vull reconèixer la feina feta durant vuit anys al consistori. Aquella proposta va aconseguir un ampli consens polític, un fet gairebé impensable en el context actual, especialment quan es parla de qüestions relacionades amb el clima. L’objectiu inicial era clar: establir almenys un refugi climàtic per districte abans d’acabar l’any 2022.
La idea es va començar a implementar el 2023 i el maig del 2025, fa uns mesos, En Comú Podem va portar al ple una proposta per millorar-ne la cobertura i els recursos. Malgrat això, la realitat és que avui la xarxa continua sent insuficient i desigual.
El primer problema és la distribució territorial dels refugis. Si observem el mapa municipal, queda clar que la majoria dels punts s’acumulen al nord de la Gran Via, mentre que al sud hi ha un dèficit evident. Aquesta manca es tradueix en una situació injusta: barris sencers queden sense espais suficients on resguardar-se durant els episodis de calor extrema, que cada any són més freqüents i intensos. Aquí sí que em sumo a la demanda que el grup municipal de Joan Mena va fer: que tothom pugui tenir un refugi a menys de quinze minuts caminant. Jo fins i tot ho rebaixaria a deu.
A més, cal assenyalar que molts dels refugis actuals són interiors amb horaris molt restringits. Els caps de setmana, per exemple, pràcticament desapareixen les opcions: només resten obertes les piscines municipals, però és obvi que no poden donar resposta a tota la població. No tothom pot o vol anar a una piscina per protegir-se de la calor, i l’accés econòmic tampoc és universal.
Més enllà de la desigualtat territorial i dels horaris, hi ha un altre problema de fons: la manca d’espais verds al sud de la ciutat. Tot i que hi ha exemples com el gran parc que limita amb Barberà, la realitat és que els barris situats per sota de la Gran Via disposen de menys zones verdes que la resta. Aquesta situació agreuja l’efecte illa de calor i fa encara més urgent la necessitat de refugis climàtics ben distribuïts i accessibles.
Per millorar la xarxa cal actuar en diverses línies. En primer lloc, cal garantir l’equitat territorial i incrementar significativament els punts al sud de la ciutat, perquè cap barri hauria de quedar desprotegit davant les onades de calor. En segon lloc, és imprescindible habilitar més refugis exteriors amb ombra, aigua i vegetació, ja que no n’hi ha prou amb sales interiors; els carrers i places també han de formar part de la solució. I finalment, cal ampliar els horaris dels refugis interiors —biblioteques, centres cívics, poliesportius— perquè estiguin disponibles en les hores de més calor, inclosos caps de setmana i festius.
A més, caldria preveure una estratègia a llarg termini que vinculi la xarxa de refugis amb una política global de renaturalització urbana. Incrementar l’arbrat, impulsar cobertes verdes i generar més espais d’ombra és tan necessari com tenir refugis puntuals.
És positiu que un projecte nascut de la iniciativa d’un grup polític d’oposició fos assumit i millorat pel govern actual. Això demostra que, quan es tracta de benestar i salut pública, es pot treballar des de la continuïtat. Ara bé, cal més ambició. El 2026 aquesta xarxa hauria d’estar plenament consolidada i cobrir tota la ciutat amb criteris d’equitat i eficiència.
Els mitjans locals i els veïns tenim també la responsabilitat de fiscalitzar-ne el desplegament. Les polítiques públiques no s’han de quedar en anuncis: han de traduir-se en canvis reals i tangibles que millorin el nostre dia a dia. I una xarxa de refugis climàtics ben planificada, justa i accessible és, sens dubte, una d’aquestes polítiques necessàries quan arriba l’estiu.