Dissabte vaig estar a un sopar en què coneixia molt poca gent i en lloc d’arraconar-me amb el mòbil com hauria fet el Tom dels 15 anys, vaig espolsar-me la vergonya i vaig optar per anar a fer amics. Va sortir fatal. A part que em va tocar treballar un rang d’edat difícil, que jo era el més jove de la sala, tot se sumava a la dificultat extra que ells sí que es coneixien entre ells. Vaig procurar ser discret i no cridar l’atenció i de tant en tant anava preguntant si algú sabia com anava el partit de Champions. Això va ser una bona veta d’on tirar. El futbol sempre unifica. Fins que vaig deixar anar un parell d’opinions gens compartides pels meus interlocutors, que van acabar tornant, irremeiablement –i com jo també ho hauria fet–, amb el seu grup natural.
Va haver-hi un moment en què vaig deixar d’esforçar-me i llavors, màgicament, ho prometo, algú em va venir a preguntar per què feia i com havia arribat allà i va resultar ser molt simpàtic i vam estar parlant una mica de tot i em va presentar més gent i jo no podia deixar de pensar com pot ser que, a vegades, com menys s’intenta és quan les coses passen. És un aprenentatge horrible i contradiu del tot la nostra cultura de l’esforç (tan catalana!), però és que alguns cops és ben bé així. Com quan fa una setmana que estàs buscant les claus i just quan et treus el problema del cap, pam!, les claus. O quan tens una paraula a la punta de la llengua i és quan canvies de conversa que de cop et surt. En català diem que qui busca troba, i això és la ideologia canònica, el racional i just, i el que hauria de ser veritat. Però molts cops no és així. És quan dius uf, ja n’estic fart, passo de relacions, que de cop apareix l’amor de la teva vida.
Hi deu haver una energia molt atractiva, en el “no buscar” que fa que les coses bones vinguin, per irracional i contradictori que sigui. Em fa una mandra enorme la gent que responsabilitza els astres o les energies de segons què, però se’ls ha d’admetre que molts cops les coses passen just quan menys es forcen.
Per tant, deixo d’intentar-ho tot? No. Per tant, no em torno boig per mirar de complaure ningú altre. I, de nou, viure amb calma.
