Darrer homenatge al fundador Josep Vinaròs

[Per Albert Ferrer Flamarich] La Cobla Simfònica Catalana, fundada l’any 2002, presentava el seu 23è programa en producció pròpia en un Teatre Principal amb la platea quasi plena el diumenge passat. Com de costum, Jordi Saura va conduir la presentació amb l’espontaneïtat, documentació i rigor que el caracteritzen. El concert homenatjava Josep Vinaròs (1937-2019), compositor i fundador de l’entitat Sabadell més música, traspassat fa mig any a qui es va concedir el Premi Nacional Agustí Borgunyó a títol pòstum en reconeixement a la seva tasca compositiva. La vídua, Julieta Garrido, va recollir el guardó després que el director d’orquestra i compositor Antoni Ros-Marbà glossés la figura de l’homenatjat destacant-ne l’impuls pel món coblístic i dansaire. El regidor de Cultura, Carles de la Rosa, va emfasitzar en el paper de l’entitat en la construcció d’una ciutat culturalment més rica, plural i activa, contribuint a realçar el valor de la cultura catalana en general i la seva música en particular. De la quarantena d’obres compostes per Vinaròs, integrades per sardanes, música orquestral i música simfònica per a cobla, se’n van interpretar dues. La primera: Julieta, dedicada a la seva esposa i caracteritzada per una estructura força canònica de la sardana, per una bellesa melòdica i per una escriptura pulcra, sense gran diversitat de textures (frases exposades en veus solistes i repetides pel conjunt), però amb certa imaginació en les transicions temàtiques i entre els curts i els llargs. La imponent i èpica Les soldades del Comte Arnau, la segona obra de Vinaròs escoltada, va transitar una grandiositat, una amplitud i un ritme de fanfara molt marcats en una recreació amb un punt excessiu en les dinàmiques. De manera semblant es va enfocar l’Albada de les impressions camperoles, de Joaquim Serra. Bernat Castillejo va lluir-se amb el matís i elegància que el caracteritzen al solo de flabiol del darrer moviment d’aquesta suite, obra mestra del repertori català en qualsevol gènere atractiva per la seva fertilitat, per la dificultat de concertació i tractament rítmic (La vall dels ecos). Exemple de construcció lenta, sostinguda i de caràcter oníric; contemplatiu i plàcid va ser el moviment Sota els pins. Tot plegat afermava l’excel·lència dominant en el conjunt i el detall en una sessió molt ben desenvolupada, en la línia habitual d’aquesta entitat i formació que ha esdevingut un referent. També es va estrenar Instants de Paulí Peña, mestre de Gerard Pastor, de llenguatge més eclèctic i contemporani tot i la lluminositat neoromàntica.