Noemí Cabrera, ballarina a televisió: "El pòdium del Piú era el millor del món"

Noemí Cabrera és ballarina professional de Sabadell. Des dels 17 anys viu a Madrid, i ha treballat en diversos programes de televisió com El Hormiguero o El Desafío d'Antena 3, però també a diversos musicals d'èxit i sèries com Un Paso Adelante (UPA). Originària d'Els Merinals, ha treballat sempre dur per aconseguir un somni que no ha sigut mai senzill. Quant de temps fa que et dediques al ball? Vaig començar a ballar als 4 anys. El meu pare s'ha dedicat tota la vida a les arts marcials i em deixaven amb la professora de dansa que treballava al costat. Al principi feia clàssic, però a totes les fotos tinc cara trista perquè jo era "canyera". Llavors vaig començar a ballar jazz fins als 17, que ja vaig venir a viure a Madrid. Com vas anar tan jove a viure allà sola? És divertit perquè jo estava un dia de festa a la discoteca Piú de Sabadell, i un grup de nois de Madrid que treballaven a televisió em van veure "donant-ho tot" amb el meu grup de hip-hop de competició de Sabadell, que ens dèiem CRS. Ells es van presentar i em van dir que el que nosaltres fèiem no es feia a Madrid. Vam anar-hi i ens van deixar ballar al programa del Club Megatrix. De cop vaig veure gent de la meva edat, que ja treballava ballant, i com vaig decidir que volia ballar m'hi vaig quedar. Va ser fàcil aconseguir-t'hi dedicar? Els meus pares pensaven que duraria un mes i tornaria, però no va ser així. Tothom es pensava que no ho havia d'aconseguir, però jo deia que "jo això ho aconsegueixo". Vaig venir a estudiar, seguir ballant, i la veritat és que com en aquell moment feia un estil més urbà que en aquell temps no es portava tant, no em va anar malament. Fa molt de temps que no vius a Sabadell? Sí, i ho trobo a faltar molt. Vaig estar una temporada tornant-hi a viure perquè dos dels espectacles amb els que treballava van ser a Barcelona, i durant el que durava el muntatge vaig poder ser-hi. Però quan puc m'hi escapo, perquè segueixo mantenint-hi els amics de tota la vida, hi tinc la família... Com vas passar del pòdium del Piú a la televisió? Per mi va ser una passada! El pòdium del Piú era el millor del món, i quan vaig tornar i vaig veure que ja no hi era, em vaig posar a plorar. Però veure'm aquí era diferent. Jo mai he tingut la cosa de veure'm a la televisió: era més el fet de veure que hi havia gent de la meva edat que compartia el meu mateix somni, i poder rodejar-me de gent amb la que avançar i veure que era possible. Era gent amb la mateixa edat, les mateixes ambicions, les ganes de viatjar... Mai li he donat una gran importància a treballar a la televisió: és igual de bona feina que la de la meva mare, que es dedicava a la neteja. Has trobat problemes per dedicar-t'hi? Jo sóc baixeta. Sempre dic que faig 1 metre i 60 centímetres d'alçada, però és mentida: és el que havia de dir als càstings. En el moment en què jo vaig arribar a Madrid les ballarines eren models: jo anava als càstings i els hi arribava a la cintura; no em quedava una altra que ballar molt perquè es fixessin en mi. Un Paso Adelante va canviar tot això a Espanya, que una noia baixeta, grassoneta o de qualsevol mena pogués ballar. La pena és que no existien les xarxes, sinó tothom que hi va ser avui en dia serien déus. Ho has anat combinant amb les classes de dansa? Sí, jo sempre he estat donant classes. Des de ben joveneta sempre he volgut guanyar els meus propis diners, en part per poder pagar la formació en dansa, que per desgràcia és súpercara. I quan vaig venir aquí a Madrid era la forma de sempre tenir alguna cosa. Però clar, si tens una producció de teatre o tele, al final et treu molt de temps. Aquí a Madrid em coneix tothom i a vegades em pregunten, i si estic lliure vaig a fer alguna classe. Al final, tots els que som artistes, a Espanya hem de compaginar amb altres coses: jo sóc a un programa i tinc ballarins que als matins venen assegurances, i després ballant són unes estrelles. Amb què et quedes, amb el teatre o la televisió? M'agrada tot, i jo tinc molta sort perquè ho he tocat tot. He fet televisió, gires amb cantants, sèries... He estat a la sèrie d'Un Paso Adelante, he estat de professora convidada a la primera edició de Fama... A mi el que més m'agrada és el teatre, però és veritat que també és el que més crema, perquè al final el procés bonic i creatiu és el que menys dura. Però m'agrada molt perquè és directe, i poden passar mil coses i cada funció és diferent. També hi ha coses de tele que són molt divertides, perquè ara, per exemple, estic a El Desafío d'Antena 3 i és divertidíssim. Si em dius que esculli, no sé què escollir. Quin ha sigut el projecte que més t'ha agradat? UPA no és el projecte que més m'ha agradat, però li tinc molt d'amor, perquè jo després vaig poder fer la gira amb Miguel Ángel Muñoz i la resta. Allà érem tots amics, i li guardo com a molt d'amor també per una qüestió d'edat, perquè ets un inconscient i no pares de moure't. En tinc molts que m'han agradat moltíssim: cadascun és diferent, i et puc explicar una cosa per la que em va agradar. Tots els projectes m'agraden perquè faig el què m'agrada: és així de fàcil. Considero que he tingut molta sort.