Els 'miracles' de la unitat de reimplantacions del Taulí

L'Hospital Parc Taulí de Sabadell és un Centre de Referència per a reimplantacions a Catalunya. Des de fa més de dues dècades, s'ha consolidat com un departament capdavanter, assumint cirurgies de gran complexitat. "Rebem casos d'arreu del país. Fem guàrdia tot el dia", explica la doctora Corona Poy, que acaba de ser nomenada coordinadora de la unitat. L'equip està format per sis professionals -cirurgians ortopedes i traumatòlegs-: Alex Berenguer, Anna Alavedra , Jaume Cámara, Fran Marcano i Marta Martí. Rep més d'un centenar de trucades a l'any, de les quals afronten al voltant d'una seixantena d'intervencions. Entre les últimes, la d'una dona a qui van reimplantar la mà després que la seva parella l'hi tallés a Santa Coloma de Gramenet. "Normalment, ens avisen del SEM o algun company d'altres hospitals. Tenim un busca les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any. Si el pacient cumpleix criteris d’activació de reimplant, és acceptat, resumeix sobre el procés. El primer requisit, remarca Poy, és que l'afectat estigui estable. La unitat té una sèrie d'"indicacions absolutes" per acceptar aquest tipus de pacients: amputacions del dit polze, amputacions polidigitals, amputacions en nens i amputacions a nivell de mà o avantbraç. En segona instància, entren en escena "indicacions relatives", en situacions excepcionals que s'aborden amb l'afectat.

Com és el procés?

L'àrea està especialitzada en extremitat superior i valora només pacients amb condicions que permeten afrontar la cirurgia. "Quan rebem una trucada, primer cal saber si hi ha el fragment amputat. S'ha d'haver trobat. I s'ha de preservar", avisa. Per fer-ho, hi ha una sèrie d'accions que cal tenir en compte: mantenir el fragment net, embolicar-lo amb gases estèrils, ficar-lo dins d'una bossa o un pot de plàstic i introduir-lo en un recipient més gran amb aigua i gel, idealment, a uns 4 graus i sense que estigui en contacte directe amb el gel, que cremaria les estructures. La velocitat de reacció incideix en l'èxit futur de l'operació. Ja a l'hospital, es prepara el fragment abans que el pacient entri al quiròfan. S'identifica l'os, els vasos sanguinis, nervis i tendons. Per un dit, els treballs de reconstrucció poden durar unes quatre hores. Per una mà, al voltant de les sis. En cas d'amputacions de més d'un dit, es pot allargar per sobre de les 12 hores. "El reimplant d'un polze és el que més ens crida l'atenció. També operacions amb nens, on els vasos són més petits i la nostra actuació és més difícil", exposa la doctora. Amb tot, hi ha circumstàncies que impossibiliten la reimplantació: "quan hi ha dits molt lesionats, esclafats, es descarta la intervenció".

Una recuperació llarga

La majoria arriben al Taulí per accidents domèstics o laborals. Molts, amb serra radial, que causa danys més profunds i greus. De vegades, el pacient no pateix una amputació completa, sinó que té dits que anomenem desvascularitzats. Tots aquests factors condicionen la recuperació. Abans d'entrar al quiròfan, es parla amb el pacient per explicar els passos a seguir. "És molt probable que hi hagi cirurgies de revisió, un ingrés hospitalari llarg i un procés de rehabilitació entre un i dos anys. Assolint una recuperació que no és del 100%", avisa Poy.

Els orígens d'aquetes tècniques i el pes del tèxtil

La formació en microcirurgia s'impartia al Centre de Cirurgia Experimental (CCE) de la Mútua Sabadellenca, Fundació Privada. Va néixer l'any 1970 per l'aleshores "Mútua Sabadellenca d'Accidents", fundada pel doctor Josep Domingo Pech. Dos anys més tard, es feia la primera sutura nerviosa i reparació d’un plexe braquial realitzada pel doctor Víctor M. Leal Serra. Que el Taulí sigui un centre pioner no és casualitat."El desenvolupament d'aquestes tècniques estava molt lligat al sector tèxtil, tan potent a la ciutat. Hi havia molts accidents amb les màquines i això obligava a una ràpida resposta", explica sobre l'especialització en aquest camp. A pesar de la llarga trajectòria del servei, els criteris per fer front a les operacions són molt similars als de l'inici. "Això sí, cada vegada hi ha més especialització", explica la doctora Poy, després de sortir del quiròfan. "Hi ha un percentatge de fracàs inevitable i treballem sabent això. Però hem d'estar orgullosos de la feina feta", tanca la nova cap del departament sabadellenc.