El Jesús, que va començar a perdre la visió amb nou anys, la Marta, persona amb sordesa, i el Víctor, usuari de cadira de rodes, posen deures a l’administració i a la ciutadania en matèria d’accessibilitat. “Està en camí”, és la nota que li posen a Sabadell. Més semàfors sonors, millorar l’estat dels carrers o la necessitat de promoure la llengua de signes catalana són reclams que conformen només la punta de l’iceberg. Encara cal assenyalar més “l’entorn”, i no tant “el dèficit”, assevera la Marta. A Sabadell, hi ha més de 20.600 persones reconegudes legalment amb alguna discapacitat, segons les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya. Un total de 850 són visuals, 1.071 són auditives i 9.021 són físiques. En el marc de la Setmana del Dret a l’Accessibilitat Universal, donem veu a quatre testimonis per assenyalar què necessita Sabadell per esdevenir una ciutat 100% accessible.
“Ens trobem amb obstacles a la via pública que ahir no hi eren, com cotxes mal aparcats o mobles”
Jesús Díaz
“El meu periple amb la vista va començar quan tenia nou anys, quan en vaig fer 15 només tenia una visió d’un 10% a cada ull, i ara, amb 48, tinc un 0,02% en un ull i un 0,03% a l’altre”. El Jesús Díaz, usuari d’ONCE, assegura que “sortir cada dia al carrer amb el bastó és un repte perquè mai saps què trobaràs”. Per això, apel·la, en primer lloc, a la responsabilitat ciutadana i municipal. “A vegades ens trobem obstacles que ahir no hi eren, com un cotxe aparcat damunt la vorera, uns mobles tirats o uns cartells per unes obres”, diu. Això altera el seu recorregut habitual, normalment de la Via Aurèlia fins al Centre. Abaixa el cap i diu: “Mira aquí”. El Jesús té petites cicatrius a la part superior del front fruit d’ensopegades. “Prova d’anar a la cantonada amb els ulls tancats, a veure com et va”, diu, amb una rialla de complicitat.
Utilitza cada dia el dispositiu per activar el so dels semàfors i de les marquesines del BUS. I, tot i que “ajuda molt”, expressa que “caldria aplicar-ho a tot arreu”, ja que ara està localitzat només en zones concretes, “com l’Eix Macià i el Centre”. Amb la irrupció de la IA “cada vegada tenim més eines, però”. Una de les aplicacions del mòbil li permet fotografiar escenes i una veu li descriu tots els elements amb un encert i detall increïbles.
“Vam haver de canviar d’estació de tren perquè Rodalies va tenir l’ascensor espatllat durant dies”
Víctor Moya i Montserrat Borràs
El Víctor va tenir un accident de moto fa 25 anys i des d’aleshores s’ha de moure amb cadira de rodes. Sempre amb l’ajuda de la seva mare, la Montserrat, que, amb un optimisme immens, mai li falta l’energia per agafar el comandament de la cadira i empènyer-la “carrers amunt i carrers avall”. “La veritat és que pel Centre, generalment, ens podem moure bé”, apunta. Tanmateix, la Montserrat i el Víctor es desplacen sovint al Taulí i “pels carrers d’allà la cosa ja es complica”. “La zona del carrer de Vilarrúbies, per exemple, està fatal”, lamenta. Pel mal estat dels carrers alguna vegada han tingut fins i tot algun ensurt. “Quan se t’enganxa la roda petita de davant en un forat ho passes malament”, comenta.
La Montserrat entén que “fins que no et trobes amb una situació així, hi ha coses que no et passen pel cap”. Ho diu en referència a les persones que, per exemple, aparquen el cotxe a la vorera per anar a recollir els fills a escola. “Ens trobem que amb la cadira no podem passar”, diu. “Almenys hi ha gent que es disculpa”, afegeix. Una de les pitjors experiències la van tenir a l’estació de Rodalies al Centre: l’ascensor feia dies que no funcionava i van haver de canviar d’estació.
“Sovint és l’entorn qui té les ‘dificultats’, i no jo. La mirada està encara molt centrada en el ‘dèficit’”
Marta Vinardell-Maristany
“La mirada està encara molt centrada en el ‘dèficit’, quan cal una mirada centrada en l’entorn”. La Marta Vinardell-Maristany, persona amb sordesa, recorda que si bé en el seu dia a dia es poden generar situacions de “sobreesforç comunicatiu”, això és degut a l’entorn, que “pot complicar aquesta interacció o fluïdesa”. Sobre l’accessibilitat de Sabadell, apunta que “està en camí”. Tot i que en general troba a faltar “mesures com les pantalles d’avís visual i per escrit i l’ús de missatgeria instantània, com WhatsApp o Telegram”, la veïna de Castellarnau afegeix que “es van incorporant mesures per deferència” a la ciutat.
Tanmateix, és concisa quan alerta que l’entorn i les relacions socials són un factor clar per garantir la inclusió. “Per exemple, participo en un munt de reunions en el meu lloc de treball, i tot i tenir el requisit per llei que la gent hauria d’aixecar la mà quan intervé, sovint els passa per alt per les presses, el temps ajustat i potser la manca d’inclusivitat”, sosté. “En aquest cas, és l’entorn qui té la ‘dificultat’, no jo”, referma. La llengua de signes catalana és un altre dels deures pendents. “Cal normalitat i presència d’aquesta llengua des de la primera infància, en l’àmbit educatiu i lleure”, conclou.
[FOTOS: David Chao]
