Gloria Domingo regenta la botiga més antiga de Torre-romeu, un establiment que els veïns coneixen popularment com la botiga de la Barandilla o la botiga de l’Emilio. Oberta el febrer del 1966 pels seus pares, Ángeles i Emilio, ha travessat sis dècades d’història del barri, malgrat que ara ja no tindrà relleu generacional. Durant molts anys, el negoci no va tenir cap nom oficial: n’hi havia prou amb la referència a la barana de l’entrada o al nom de qui hi havia darrere el taulell. “Abans no era tan comú posar noms a les botigues”, recorda la Gloria, que el 2002 va agafar el relleu familiar i li va donar una nova identitat: Mont-Mar.
És la botiga més antiga del barri. Quin és el primer capítol de la història de Mont-Mar? La meva família va venir de Galera, a Granada. Van arribar a Catalunya amb feina: els havien ofert treballar en un escorxador, allà estaven acostumats a fer matances. Els meus pares, l’Ángeles i l’Emilio, van començar treballant en el sector tèxtil, però a la meva mare li feia il·lusió tenir un negoci propi. I va obrir aquesta botiga en un menjador petit d’una casa del barri, una mica més avall d’on som ara. Més endavant, es van traslladar. Al principi, la meitat del local era botiga i l’altra meitat, llar. Hi venien queviures, perquè encara no tenien carnisseria. Quan van voler començar a vendre carn, l’Ajuntament els va exigir un espai més gran. I van convertir tot el local en comerç i ens vam traslladar a un pis, aquí, al barri. Els meus pares es van jubilar el 2002 i me’l vaig quedar. La botiga no havia tingut mai un nom oficial. La gent la coneixia com la botiga de la Barana, per la barana que hi havia a l’entrada, o com la botiga de l’Emilio, pel meu pare. El nom de Mont-Mar ve de la combinació dels noms de les meves dues filles, la Montse i la Marina.
Quins records conserves dels primers anys a la botiga? Vaig néixer l’abril del 1966, i els meus pares havien obert la botiga al febrer d’aquell mateix any. Vaig començar a aprendre l’ofici de ben petita. Amb dotze anys, el meu pare ja em va ensenyar a tallar el primer pollastre. Són molts anys, tota una vida. Recordo les clientes que em deien que els omplís una bossa de patates, que aleshores arribaven amb tota la terra... També recordo que moltes persones pagaven setmanalment: venien, els apuntàvem la compra i pagaven quan cobraven. Era i és una relació molt familiar.
Com era el barri quan la botiga feia les seves primeres passes? Els carrers no estaven asfaltats i les cases tenien una bombeta, perquè encara no hi havia enllumenat públic com ara. La llum va arribar cap a finals de la dècada de 1970. El barri era molt més petit. Hi havia dos o tres blocs de pisos i la resta eren casetes que s’havien construït com podien les famílies que havien vingut d’Andalusia. Es venien els solars i cadascú es feia la casa com podia. A més, abans cadascú s’encarregava de netejar també la seva porta, i el barri estava sempre net. O el camió de les escombraries, que passava a una hora determinada i tocava el clàxon perquè la gent tragués la brossa. Si se’t passava l’hora, havies d’esperar l’endemà.
- La primera botiga del barri de Torre-romeu, Mont-Mar
- CEDIDA
Si et quedes amb un record d’aquests anys, quin seria? Haver pogut estar amb els meus pares i haver pogut tenir les meves filles a prop. Jo no em vaig quedar a la botiga pensant que elles n’havien de continuar el negoci, sinó perquè volia poder-les criar i estar amb elles. I també m’agrada la meva feina. Sempre m’ha agradat el tracte amb la gent i l’ofici.
Com han canviat els hàbits de compra? No hi havia tant de plàstic. La gent anava a comprar amb la seva cistella i a les botigues es feia servir molt el paper. Els ous, per exemple, es posaven en bosses de paper, i molts productes es venien a granel: les llenties, els cigrons…
Us va afectar l’arribada dels supermercats i de les grans superfícies? No ha estat gaire substancial. Els meus pares van notar una mica el canvi quan van obrir el mercat del barri, perquè era una novetat i aleshores el barri era petit. Algunes clientes se’n van anar, d’altres es van quedar i n’hi ha que, al cap dels anys, han tornat. Avui és normal que la gent vagi a grans supermercats a fer la compra grossa, però després ve aquí a comprar la carn o allò que li falta per al dia a dia.
