El pa que alimentava les noves fornades dels anys seixanta

Abans que el pa amb tomàquet es convertís en patrimoni compartit, durant la dècada dels cinquanta, a molts taulells de Sabadell hi havia un pa que feia viatjar a un altre lloc. Era blanc, compacte, pesant i, sobretot, atipava. El pan sobao va arribar a Sabadell de la mà de les famílies andaluses que van fer créixer la ciutat durant els anys cinquanta i seixanta, i alguns forners van veure en aquell costum una oportunitat per obrir-se camí als barris nous. “Era molt típic d’Andalusia, era el nostre pa. Aviat, però, ens vam enamorar del pa amb tomàquet”, recorda José Antonio Fernando, veí de Can Puiggener i originari d’Archidona. Avui és difícil trobar-ne, però la seva història explica una part de la transformació de la ciutat durant els anys cinquanta i seixanta: l’arribada de nova població, el naixement de barris i la transformació del comerç.

Una part dels nouvinguts estava acostumada al pan sobao, una varietat pròpia de zones del sud i de Castella, elaborada amb una massa treballada intensament –d’aquí la paraula sobar– i amb menys aigua que altres pans. El resultat era una peça de pa blanc, de molla atapeïda i que, per la seva consistència, tenia fama de ser especialment saciant, recorden diversos forners de la ciutat. Els forners locals, però, no estaven habituats a elaborar-lo. A Sabadell ja hi havia fleques amb les seves pròpies especialitats, com els Madaula, Massallera, Armengol, Parnales, Punxa, Mutlló, Roca, Carreras, Riba, Valls, Benet, Xinxò i Agustí. El més antic registrat és el conegut com a forn de l’Hospici, que data de 1898 i és l’actual Centenari, com recorda Eva Fernàndez, presidenta de Comerç Centre i propietària del forn. “Va ser fundada per Pere Mallofré i Capdevila, i es deia Panificadora Centenària, ubicat al carrer de Riego, 6o, però es coneixia com a forn de l’Hospici perquè estava ubicat on estava la casa de la Caritat”, recorda.

Però la demanda dels nouvinguts va obrir una oportunitat per a qui s’atrevís a produir un pa diferent del que es consumia a la ciutat. Entre el 1955 i el 1960, Sabadell va viure una eclosió de forns. Un dels primers a fer-ho va ser Olegario Abad–Panabad–, que el 1955 va començar a elaborar pan sobao a Ca n’Oriac. Disposar d’enllumenat i d’un cert asfaltatge convertia l’avinguda de Matadepera en un dels eixos que començaven a prendre forma. Pocs anys després, el 1957, la família Valero va seguir el mateix camí a Can Puiggener, on el negoci s’obria camí. També s’hi van instal·lar forners a la Creu de Barberà a l’avinguda de José Antonio, l’actual avinguda de Barberà. O el forn Mateu, a Can Rull, va formar part d’aquesta història. Aquells establiments van trobar en el pa que reclamaven els nouvinguts una manera de fer-se un lloc en una ciutat que creixia a mesura que s’hi instal·laven noves famílies. També alguns obradors tradicionals, com el Centenari, n’aprenien també a fer-ho per a poder distribuir-ho entre els nous forns.  De la mà d’aquest creixement, eclosionaven firmes com Vimar i Tallers Balart– maquinària per a fleques i pastisseries–.

Esteve Corsellas, tercera generació de Valero, exposa que actualment, “el forn encara elabora una petita quantitat d’aquesta mena de pa, una varietat rodona anomenada Telera que n’és propera”. El negoci va obrir les portes el 1957 de la mà dels avis de Corsellas, Pedro Valero i la seva dona, que havien arribat a Sabadell des de Cardona per a muntar una empresa pròpia. Ell treballava a les mines i ella havia començat venent teles, roba i queviures per les cases de pagès. Amb els estalvis que havien reunit, van comprar un terreny a Can Puiggener per instal·lar-hi un forn de pa. “El meu avi era miner, no era forner. Abans de muntar el negoci, va anar amb un cosí que tenia un forn a Ca n’Oriac i s’hi va estar uns dies per aprendre com es feia el pa”, relata Corsellas. La idea inicial era obrir un cinema o un forn. El germà gran, Pepe Valero, es va incorporar al projecte i, després de la mort del fundador, el 1976, va assumir-ne el lideratge. El negoci creixia, en paral·lel a l’expansió demogràfica de Sabadell. “A mesura que es van anar creant barris nous i hi arribava gent, hi havia una demanda creixent de pa. Vam anar obrint botigues a Campoamor o Can Rull”, recorda. 

Amb el pas dels anys, els gustos dels nouvinguts també van anar canviant. Moltes famílies van deixar progressivament el pan sobao per consumir les varietats de pa més habituals a Catalunya: barres de quart, de mig o de quilo, pa de pagès i llonguets. I, amb elles, també es va estendre el costum de menjar pa amb tomàquet.