“Per a menjar com a casa”. Si a la cantina de l’institut Ferran Casablancas hi hagués un cartell lluminós, hi posaria aquest missatge. I les reviews dels centenars d’estudiants i professors que hi passen cada dia en donen fe. “Entre alumnes, que n’hi ha 1.300 en total, i els 90 professors, per aquí hi passen cada dia entre 300 o 400 persones”, explica l’Ana Martín, que regenta l’establiment. “La veritat és que em fa molt feliç cuinar per a tanta gent”, celebra.
Va guanyar fa sis anys el concurs i des d’aleshores s’ha guanyat l’afecta de tota la comunitat de l’institut. Aquests dies, reposen damunt del taulell plats amb torradetes de Santa Teresa i amb bunyols de vent casolans, fets exclusivament per Setmana Santa. “M’agrada fer coses especials per Nadal, Carnestoltes...”. És ben normal, doncs, que gairebé tots els professors s’apropin a la cantina a dinar. “M’estimen molt”, diu entre rialles l’Ana, que afegeix que alguns dels plats més irresistibles que surten dels seus fogons són “el trinxat, les llenties o el salmorejo”.
Encara que sempre demana que abans de les dotze tothom li hagi apuntat quin primer i quin segon voldrà per dinar, sempre hi ha despistats que piquen a la porta a última hora. “Però aquí ningú es queda sense plat a taula!”, diu. “Sempre soc a temps d’improvisar un plat de macarrons per a un estudiant que m’ho demana o de fer un menú més per a un professor que es queda a dinar sense avisar”, sosté.
És tot casolà. Fet del dia i amb producte fresc. És el segell distintiu de l’Ana. “A les set del matí ja soc aquí i començo a fornejar el pa i les pastes”, explica. A partir de les vuit venen els primers comensals: un cafè amb llet, una napolitana... A l’hora del pati, una onada d’adolescents s’abalancen al taulell de la cantina. Entrepans freds o calents, begudes, snacks... Després de l’esbarjo, és moment d’agafar aire i fer una pausa. I a l’hora de dinar, l’assalt final. “Tot i que intento tenir-ho tot preparat a primera hora: vaig fent les salses, les cremes, les guarnicions...”. L’Ana admet que alimentar tantes boques “és una feinada”, però al final del dia se sent “molt realitzada”. Això sí, a casa “la nevera mig buida” i tot “light, per no haver de cuinar gaire”, conclou amb una riallada l’Ana.
