Cent anys de vida: “El secret és una bona dieta, estimar molt i perdonar”

La Isabel Geli Sais ha viatjat per diferents punts de la geografia catalana fins a instal·lar-se a Sabadell. Forma part d’un grup encara reduït –tot i que cada cop més freqüent– de persones que han bufat les cent espelmes: segons les darreres dades disponibles de l’Idescat, només hi ha 65 persones a la ciutat que superen el centenari, un 0,02% dels habitants de Sabadell. Divendres 17 d’abril, quan feia els seus cent anys, va rebre a casa la visita de la regidora de Gent Gran, Laura Reyes, i la directora dels Serveis Socials i Territorials de la Generalitat, Carme Esquirol, en un homenatge discret.

La Isabel ha viscut episodis que avui estudiem als llibres de text: va néixer durant la dictadura de Primo de Rivera, va veure la proclamació de la Segona República, va patir la Guerra Civil, va sobreviure a la dictadura franquista i va ser testimoni de la Transició i dels primers compassos de la democràcia. També ha travessat diverses crisis econòmiques, la revolució digital i tecnològica, una pandèmia i una transformació social accelerada. Va estudiar música amb Lluís Llach i el president Francesc Macià li va acaronar les trenes durant un míting. “He viscut moltes coses al llarg d’aquests cent anys, molts canvis”, expressa, amb una memòria digna d’admirar.

Una infància entre sirenes

 Va néixer a Begur, tot i que la vida la va portar a Sabadell. La guerra civil la va sorprendre amb 10 anys. La família vivia a Barcelona, al barri del Clot. “Quan tocaven les sirenes, corríem; jo em ficava sota el llit, però la mare, que estava grassoneta, no hi cabia”, recorda. Van haver de buscar refugi en un dels espais antiaeris del barri. Les alarmes, explica, sonaven massa sovint. Com tantes famílies, la seva també va viure la guerra dividida: “Un tiet era amb els rojos i, l’altre, amb els nacionals”. Davant la intensificació dels bombardejos, van marxar cap a Torroella, on va continuar l’escola i va fer vida normal enmig d’un país en flames.

La postguerra, diu, no la recorda tan dura perquè a la família no els va faltar menjar: “Els avis eren pagesos, tenien blat, el portaven a moldre i sempre hi havia pa”. El seu pare, que treballava en l’aviació, també rebia sucre i aliments que eren difícils de trobar. “No vaig passar gana”. Amb la perspectiva del temps, identifica els anys vuitanta i noranta, coincidint amb la presidència de Pujol, com una etapa especialment positiva, quan “hi havia serveis i les coses funcionaven millor”, afirma. En canvi, ara que les pantalles s’han convertit en les autèntiques ames del nostre temps lliure, la Isabel reivindica un entreteniment cuinat a foc lent: sopa de lletres, ganxet, fer roba per a tota la família i cuinar. “Jo no en sé, de mòbils. Quan me’n van regalar un, rebia les trucades però no sabia fer-les”, admet. 

La Isabel assegura que no sap ben bé quin és el secret de la longevitat, però apunta alguns hàbits que l’han acompanyada tota la vida. “Sempre he fet dieta… molta verdura, menjar sa”, explica. També reconeix que durant moltes dècades ha viscut amb bon ànim i empenta. “Si he de donar un consell, seria que la gent estimi molt i també que perdoni”, expressa. Si ha de donar un consell a les generacions més joves, l’Isabel ho té clar: “El secret és que es cuidin l’alimentació. Que facin règim, que siguin actius i que estiguin bé amb tota la família”. Un missatge amb la veu de qui ha viscut un segle sencer de vida.

Després de viure a Sant Quirze del Vallès, finalment es va establir a Sabadell, ciutat que avui és casa seva. De Sant Quirze en conserva un bon record. Sobre Sabadell, és més crítica: considera que falten serveis de proximitat i millor freqüència del transport públic. Tot i això, reconeix que la ciutat conserva “ànima de poble”.