Gaza, Ucraïna i ara l’Iran. L’escalada de violència a l’Orient Mitjà ha obert un nou focus de tensió, incertesa i temor a una guerra. Tres de cada quatre espanyols reconeixen que la seva por més gran és viure un conflicte, segons el CIS. A diferència de la població civil, militars com el coronel santcugatenc Pere Guerrero conviuen amb la realitat de la batalla des de fa anys. Estan preparats per al pitjor: “No vivim amb tensió davant la possibilitat d’una guerra. La nostra raó de ser és estar preparats per respondre en qualsevol moment”.
Com ell, hi ha altres homes i dones de Sabadell i del Vallès a les files de l’Exèrcit. Visitem la caserna del Bruc, a Barcelona, per posar-los cara i entendre com funcionen les Forces Armades, una institució desconeguda per a la majoria de la població. L’Exèrcit de Terra a Catalunya actua dins i fora de les fronteres d’Espanya, en missions internacionals de pau i seguretat com el Líban, que ha tornat a les primeres pàgines de les seccions d’internacional.
- Reunim militars de Sabadell i del Vallès a la caserna del Bruc
- David Chao
El sabadellenc Antonio Riesgo, caporal de l’Exèrcit de Terra, coneix bé el conflicte a l’Orient Mitjà. Entre 2020 i 2021 va estar desplegat al sud del Líban, que ha tornat a ser el centre de l’enfrontament entre Israel i Hezbol·là, gran aliat de l’Iran. L’Antonio va formar part d’una missió de l’ONU encarregada de vigilar la blue line, la frontera entre tots dos països. Quan mira enrere, recorda més els refugiats sirians que fugien de la guerra civil que no pas la tensió a la zona. “Fèiem una funció més social que de defensa. Facilitàvem l’arribada d’ajuda humanitària i recordo que la gent era molt, molt agraïda”, ens explica.
- Riesgo, jugant amb una nena siriana al sud del Líban
- Cedida
El coronel Guerrero, de 57 anys i natural de Sant Cugat, està més que acostumat a les hostilitats: ha viscut quatre conflictes a l’estranger. Encara recorda l’angoixa quan retirava mines en una missió amb altres països de l’OTAN a Bòsnia el 1997. “Era tens perquè alguna podia explotar. La primera vegada sempre impacta, és dura, perquè ets molt jove”, explica. També ha dedicat anys de la seva vida a conteses a l’Àfrica, totalment allunyades del focus mediàtic. Va controlar el tràfic de persones i armes a Etiòpia i Eritrea, i va ser cap d’intel·ligència en una missió de la Unió Europea a la República Centreafricana durant l’esclat d’una guerra civil.
- Guerrero, al centre de la fotografia, en la missió de la Unió Europea a la República Centreafricana
- Cedida
La col·laboració en defensa entre països es dona dins i fora de l’OTAN, a l’estranger i a casa. Dani Amat, soldat de Barberà del Vallès, va formar ucraïnesos el 2022, poc després de la invasió russa. Hi havia militars i també civils que no havien fet servir una arma en la seva vida. “El poble ucraïnès és molt proper i va venir amb ganes d’aprendre. Va ser una experiència molt dura i molt gratificant alhora”, explica. El comiat es va fer difícil després de setmanes d’entrenament i de compartir experiències. Va conservar el contacte d’un jove ucraïnès que finalment va morir al camp de batalla.
Gran part de la feina dels militars és l’entrenament previ. Enmig d’una operació o un conflicte, les decisions han de ser ràpides i no hi ha marge d’error. Amat és pilot especialitzat en drons i es prepara en simulacions. “El dron dona una informació molt útil des de l’aire. Al camp de maniobres podem analitzar els itineraris possibles i identificar riscos potencials”, assegura.
Davant les emergències i en les hores més baixes
L’Exèrcit col·labora en la resposta a emergències i catàstrofes, i va tenir un paper protagonista en les hores més baixes de la crisi de la Covid. Els militars van ajudar a construir un hospital de campanya a la pista d’atletisme de Sabadell, una operació no exempta de polèmica. El caporal Riesgo va desinfectar llocs crítics com la residència Sardà i Salvany en el pitjor moment de la pandèmia. Amat va viure una situació semblant: “Vaig estar netejant comissaries, geriàtrics, hospitals, escoles... i fins i tot els carrers de la ciutat”.
No és estrany veure militars en la resposta a situacions crítiques. Una de les més recents és la DANA de València (2024). La tragèdia va mobilitzar la popular Unitat Militar d’Emergències (UME) i efectius d’altres cossos militars, com l’Exèrcit de Terra. Allà, Riesgo va col·laborar en la neteja i retirada d’enderrocs durant dies. “Militars, policies, bombers, molta població civil... tots treballàvem colze amb colze i ens bolcàvem per la mateixa causa”, recorda.
Els militars treballen amb avantatge en aquests escenaris, segons Guerrero, que va ser cap del Sistema General de Telecomunicacions i Informació de l’UME. “Fem servir procediments militars, pensats per treballar sota pressió i amb velocitat, per respondre a les emergències”, exposa. El coronel va formar part de l’equip de resposta a una onada d’incendis que hi va haver al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre el 2011.
- Vehicles militars a la caserna del Bruc, a Barcelona
- David Chao
Contra els prejudicis: “T’acullen molt bé. Hi ha molta companyonia”
Històricament, l’Exèrcit no ha gaudit de bona premsa ni de popularitat a Catalunya. Només un 2,7% dels gairebé 70.000 soldats espanyols a les files de l’Exèrcit són catalans, molt per sota del pes demogràfic de la comunitat autònoma (16,5%). Els mateixos militars reconeixen que encara hi ha molts estereotips i desconeixement sobre la institució. “Hi ha hagut certs prejudicis amb la dictadura, però crec que ha anat a menys. Cal que es conegui millor la nostra feina”, defensa Guerrero.
Ell mateix explica que es va “sorprendre” quan va entrar a files: “Socialment, al poble [Sant Cugat] no es parlava gaire de l’Exèrcit. Va ser tot un descobriment”, diu el coronel, que s’hi va allistar per complir el seu somni d’aprendre a volar avions. Un cop dins, va descobrir que hi ha més que homes durs, patriotisme, feina física i disciplina: “Hi ha competitivitat sana, vocació i molta companyonia”, sosté.
- Entrada de la caserna del Bruc, al barri de Pedralbes (Barcelona)
- David Chao
Amat va entrar amb 24 anys com a soldat ras a la Unitat de Muntanya, una de les més dures, perquè es fa “vida en moviment”: caminar durant dies amb una motxilla de 25 quilos i dormint a la intempèrie, en una fossa improvisada o en una tenda autoconstruïda. “Ho vaig passar malament, realment malament. Si no hagués estat pels companys, hauria marxat”, explica, i remarca que l’Exèrcit “no és una institució agressiva”, com molts pensen. “T’acullen molt bé, t’ensenyen, aprens valors... Hi ha respecte i suport mutu”, subratlla. “Alguns dels meus millors amics els he fet aquí”, defensa el caporal Riesgo.
A Guerrero, ja al final de la seva carrera militar, se li il·luminen els ulls quan parla de la seva experiència: “Crec que és una de les professions més boniques que existeixen. M’ha obert les portes al món, he conegut altres cultures, he millorat el meu coneixement d’idiomes...”. Fidel al seu cognom, assegura que el risc constant de la guerra i la possibilitat d’haver de combatre valen la pena, fins i tot ara, en un món que sembla haver perdut el nord.
