Quan l'Aleix Vilaret va pujar a l'avió direcció Califòrnia tenia clar que volia marxar, però no tant què es trobaria a l'altra banda. Venia d'haver fet un Erasmus de sis setmanes a Itàlia l'any anterior i aquella experiència li havia despertat les ganes de passar un curs sencer a l'estranger. "No m'ho vaig pensar gaire. Va sortir l'oportunitat i m'hi vaig apuntar", explica. Va acabar vivint onze mesos a Berkeley, al costat de San Francisco. Els primers dies, admet, van ser els més complicats. Sobretot per l'idioma. "El meu anglès era bastant dolent. Tornava de l'institut i havia de posar-me a dormir perquè acabava esgotat només d'estar escoltant anglès tot el dia", explica, bromejant. Amb les setmanes, però, la llengua va deixar de ser un problema. Van arribar els primers amics, les activitats i una manera molt diferent d'entendre l'escola de la qual tenim aquí. "Semblava una universitat", recorda. "Teníem piscina, camps esportius, tallers de fusteria i una oferta d'assignatures molt més flexible que la que coneixia aquí. Ara, però, exactament deu mesos després, el retorn també ha estat una adaptació. "Vaig deixar la família i els amics d'allà i ara he de tornar a acostumar-me a la vida d'aquí", diu.
Mentre ell era als Estats Units, a casa seva hi vivia una altra estudiant. L'Eliza Abid, de Bourg-en-Bresse, prop de Lió, va arribar inicialment per passar tres mesos a Sabadell, però una conversa entre les dues famílies va acabar allargant l'estada fins a gairebé un curs sencer. Els primers mesos tampoc van ser senzills. Tot i parlar castellà, el català li va suposar un repte. "Entendre la gent quan parlava era el més difícil", explica, amb un català impol·lut. Les primeres notes no van ser bones, però assegura que, un cop superada la barrera de l'idioma, la integració va arribar de manera natural. "Ella perdrà l'any acadèmic, perquè a França no li convaliden cap assignatura, però li vam dir que s'havia de prendre de la mateixa manera els estudis i va anar millorant", explica Marisa Romera, mare de l'Aleix i mare d'acollida de l'Eliza. La jove, que ha tingut una rapidíssima adaptació, destaca diverses diferències culturals. "El que més m'ha sorprès de Catalunya són els horaris dels àpats, que són molt tard; la quantitat de tradicions i festes que se celebren; i la relació amb els professors, que és molt més pròxima que a França", exposa. "Allà els tractem de vostè i pel cognom", agrega. A part, té molt clar que trobarà a faltar tres elements clau de la seva estada aquí: "Els amics, la família d'aquí... i les croquetes", confessa.
- La Marisa Romera, mare de l`Aleix, durant l`entrevista
- David Chao
Ara, després de gairebé un any a fora de casa, tornen a les seves ciutats natals per reprendre la seva vida: "Me'n vaig amb una maleta i ho deixo tot enrere. He viscut com una catalana més des del setembre i m'he adaptat molt de pressa, penso", assenyala l'Eliza. Tots dos subratllen, també, el "creixement personal" que suposa viure una etapa així amb tan sols 16 anys: "M'ha ajudat a espavilar en l'àmbit de relacions socials, de decisió i d'autonomia", coincideixen. Fins i tot, tot i que no tenen clar què volen estudiar quan acabin el Batxillerat, es plantegen marxar a fora durant l'etapa universitària.
Un aprenentatge familiar
La Marisa i el Roger, pares de l'Aleix, han viscut el programa des d'una doble perspectiva: primer enviant el seu fill als Estats Units i després convertint-se en família d'acollida de l'Eliza. Han pogut viure aquesta experiència a través d'AFS Intercultura, una organització sense ànim de lucre que promou estades internacionals per a joves. Tot i que en aquest cas l'Aleix era als Estats Units mentre l'Eliza vivia a casa seva, no es tracta d'un intercanvi directe entre dues famílies, sinó que l'entitat gestiona de manera independent tant les estades a l'estranger com les acollides. "No estàs obligat a acollir, però jo sentia que algú havia obert casa seva perquè el meu fill pogués viure aquesta experiència", explica la Marisa. "Vam pensar que també ho volíem viure nosaltres i, a més, així hem sabut què és tenir una nena, perquè nosaltres tenim dos fills", bromeja.
"Amb 16 anys, anar-te'n a viure gairebé un any amb una família que no coneixes és un acte de valentia. És un aprenentatge tant per a ells com per a nosaltres, però valorem molt positivament tot el que hem viscut durant aquests mesos", diu. De fet, l'Arnau, el seu fill petit, farà el mateix l'any vinent i l'Eliza, que torna aquest dissabte cap a França, acollirà l'any vinent una amiga que ha fet al Pau Vila durant aquest any. "Vaig convèncer els meus pares i ara viurem l'estada des de l'altra banda", conclou.
