És ja un tòpic considerar la llei de pressupostos com la norma més important que cada curs poilític ha d’aprovar el Parlament. Així ho qualifiquen opinadors de tot tipus. I en bona part és cert. En la mesura que els pressupostos són el principal instrument per marcar les prioritats i les polítiques públiques d’un govern, el seu debat i eventual aprovació pel Parlament és una de les fites que cal assolir anualment. De fet, quan es resumeixen les funcions d’un Parlament s’enumera l’aprovació dels pressupostos al costat de la potestat legislativa i el control de l’acció del govern. Així ho estableixen per exemple l’article 66 de la Constitució espanyola i l’article 55 de l’Estatut d’Autonomía de Catalunya.
Quan fa una setmana el Govern de la Generalitat va aprovar el seu projecte de pressupostos per a 2026 i el va traslladar al Parlament per a la seva discussió i eventual aprovació, no solament complia un requisit formal sinó que presentava la seva proposta política, econòmica i social per als propers mesos. Uns pressupostos que s’acosten als 50.000 milions d’euros i que destinen pràcticament uns dos terços de les partides de despesa a reforçar les polítiques socials: educació, sanitat, habitatge i drets socials, sense oblidar infraestructures, cultura i promoció econòmica.
En front de la proposta del Govern s’han alçat ja les veus contràries de Junts, que diu liderar l’alternativa a l’actual govern, del PP i de Vox, que també ràpidament, i sense pràcticament haver tingut temps d’estudiar i valorar la proposta governamental, ja varen anunciar esmenes de totalitat, és a dir de rebuig al projecte presentat. No era estrany en el cas de tota la dreta parlamentària i política que, sens dubte, deu tenir un projecte social. econòmic i poilític oposat al que ha presentat el Govern socialista liderat per Salvador Illa.
El projecte compta amb el suport lògic del PSC i també el dels Comuns, que han impulsat la introducció de diverses propostes en els àmbits de l’habitatge, l’educació o la sanitat, ja des d’abans de l’aprovació formal del projecte governamental. Més difícil de comprendre és la posició d’Esquerra Republicana, que pretén lligar el seu vot positiu als pressupostos al compliment dels continguts del pacte d’investidura i, especialment, d’aconseguir que sigui l’Administració catalana qui racapti la totalitat de l’IRPF. Per això demanen “gestos” per part del Govern espanyol, sense especificar-ne ni el contingut ni l’abast.
Després d’haver-se tancat el procés i el calendari pel traspàs de Rodalies, malgrat l’increment del caos pràctic en què està immersa tota la xarxa, i d’haver culminat un important acord sobre el nou finançament autonòmic, pendent encara de la seva tramitació parlamentària, plantejar com un escull insalvable per facilitar l’aprovació del Pressupost 2026 la total cessió a la Generalitat de la recaptació de l’IRPF, sembla un pas en la direcció equivocada. En les declaracions dels dirigents d’ERC no trobem objeccions de fons al contingut del projecte presentat, i l’esmena a la totalitat plantejada per aquest partit només es justifica sobre la manca d’avenços en el traspàs de l’IRPF, malgrat el compromís reiterat del Govern i del President Illa de bregar i treballar fins on calgui per aconseguir-ho, fent bo el compromís assolit en el pacte d’investidura.
Si la necessitat de comptar amb uns pressupostos era ja imperiosa fa unes setmanes - i així ho han anat rubricant tots els agents econòmics i socials, des de les centrals sindicals i les patronals fins a la taula del tercer sector -, després de l’escalada bèlica que Estats Units i Israel han engegat a l’Orient Mitjà, semblen encara més imprescindibles.
Els pressupostos no són ni un xec en blanc ni un caprici del Govern de torn. A qui perjudica la no aprovació dels pressupostos o la seva dilatació en el temps, amb pròrrogues i suplements de crèdit, és al conjunt de la ciutadania, que ara més que fa unes setmanes viu en l’incertesa i amb certa angioxa per al seu futur.