“I al final aquesta nit, què?”, pregunta Pep Ambròs, amb els pòmuls una mica enrojolats pels primers rajos d'estiu. “Què fem?”, insisteix. “Festes al poble, no?”, proposa una veu entre la taula, plena de plats a mig escurar i culets d'ampolla entorn d'una paella on queden quatre grans d'arròs, en el pati d'una casa anglesa acolorit per les branques liloses d'una buguenvíl·lia. “Espera, espera! De què esteu parlant, tios? No coneixeu la història del Saballut?”, irromp Diana Gómez, que es fica a la butxaca l'atenció de la taula.
“Del Saballut?”, pregunta Sergio Dalma, davant de la façana de Casa Traveria. “Del Saballut!”, exclama Elisabet Casanovas, mentre talla una ceba. “Amb 'll'. No et sona?”, comenta Jessica Goicoechea a Laura Escanes, totes dues sortint de la piscina de la Bassa de Sant Oleguer. “No coneixes la història del Saballut?”, se sorprèn Mariona Ribas, amb un pal de billar a la mà al The Shamrocks. La mestressa Maria Rosa s'impacienta darrere de la barra del Vilarrúbies: “Qui era el Saballut?”.
“A veure, imagineu un paio de la costa que no ha vist mai la Mola”, explica després de fer-se pregar Diana Gómez. “Un tio que passejava amb xancletes al Rodal”, narra Fèlix Colomer, sota les garlandes de la Festa Major del Torrent del Capellà. “Va aconseguir la seva primera feina i el van portar aquí”, precisa Gemma Ruiz Palà, enmig d'un club de lectura. “A mesurar terrenys”, situa Charlie Pee, en ple monòleg. “Tot l'estiu, en ple agost”, “sol”, “carregant el teodolit tot el dia, suant com un animal”, s'alternen Jordi Boixaderas, Sharonne i Jimmy Jump. “Amb el què?”, demana Joana Vilapuig, mentre estén la roba al terrat. “Tio, el teodolit! És una màquina!”, li contesta la seva germana Mireia.
“És igual. Tu posa't en situació”, talla amb franquesa Josep Oliu, en una reunió d'accionistes. “Un dia...”, arrenca en ple recital Roc Casagran. “Se'n va anar al bosc de Togores”, s'hi suma Marina Gatell, en un assaig teatral. “Feia una xafogor que flipes”, continua Marta Pontnou, sense deixar de pintar-se les ungles. “El Saballut volia acabar la feina abans de dinar...”, “resulta que s'enfila a dalt d'una roca per intentar fer un mesurament...”, “i, de sobte, quan menys s'ho esperava...”, reprenen la conversa Agustí Puig i Ramiro Fernàndez. “Pam! Un porc senglar l'envesteix”, continua Judith Forca, des de la piscina. “Va quedar fet un cromo!”, lamenta Miguelete, que confiem que no fitxi pel Terrassa una setmana després d'emetre l'anunci.
“Sí, ‘El Matí’ va treure'n els àudios en exclusiva: cridava molt”, avança Ricard Ustrell. “De debò?”, exagera el to BonBonreich, des d'un reel d'Instagram. “Ni a l'Iraq vaig veure una ferida oberta com aquella”, informa Plàcid Garcia-Planas. “Li quedarà una marca a la pell tota la vida”, evidencia el doctor Grimalt.
“De cop, va obrir els ulls”, narra Feliu Formosa, sense aixecar la vista de la traducció. “I al seu costat hi havia una noia. La noia”, gesticula, exagerada, Mirna Lacambra. “Molt maca, sortida de la Masia de Can Deu”, determina Triquell.
“Li va agafar la mà”, diu Oleguer Presas. “I ja no li va deixar anar en tot l'estiu”, respon Jordi Campoy. “El primer que va fer, un cop recuperat, va ser ensenyar-li el Castell de Can Feu i Can Moragues”, rememora Carlota Olcina. “I, molt important, li va ensenyar a beure ratafia en porró”, recalca Sneaky Flex. “Essencial per viure aquí”, afegeix Pol Giancana, l'altra mitja taronja de Flashy Ice Cream.
“Li va ensenyar coses que mai havia tastat, com les belgues”, expressa el pastisser Joaquim Genescà. “Coses que desconeixia, com que diem 'petador' i 'xurruques'”, precisa Roger Escapa.
“Però totes les coses bones s'acaben”, hi posa intriga Werens, mentre fa un gafiti. “Però l'última nit. La nit de Sant Joan”, recalca el doctor Cervantes, desaparegut des de la pandèmia. “Van seure junts a la terrassa d'un bar...”, hi posa emoció Santi Ricart. “Quin bar?”, treu l'instint periodístic Xavier Bundó. “No ho sé, tio. Tots els mítics han tancat: el Kafka, la Repu, l'Aliança... Crec que va ser el Balboa”, replica enèrgicament Pau Llonch.
“I es van fer el primer petó”, aixeca expectació el Llaminer, des del balcó de l'Ajuntament, davant de milers de criatures bocabadades. “El Saballut va preguntar-li: quan et tornaré a veure?”, tertulieja Montse Barderi. “Qui sap. Potser en un dia com avui, en un dia com aquest. Sempre torna als llocs on ha estat feliç”, narra Miquel Calçada, de qui s’especularà el retorn a 3CAT.
“L'endemà, el Saballut volia agafar la Renfe per marxar”, continua Laura Rosel. “Però es va cansar d'esperar dues hores per culpa d'una incidència”, matisa el xef Josep Maria Villagrassa. “Va tornar caminant a buscar-la!”, fa escarafalls el Gran Germán. “Que bonic”, irromp Kilian Jornet. “Tu calla, que encara que ho posi a la Viquipèdia no ets de Sabadell”, l'increpa Albert Pla.
“Però quan va arribar al centre... Res”, lamenten Engruna Teatre, a mitja funció. “Va tornar al bar de la nit anterior. Ningú es recordava d'ella”, “Només d'ell”, “Era com si se l'hagués inventat”, expliquen per torns l'enxaneta i el cap de colla dels castellers de Sabadell.
“I des d'aleshores, cada dia de Sant Joan”, “Sense faltar-ne ni un...”, relaten Roger Padrós i Laura Andrés, en un concert ple espelmes. “El Saballut s'asseu a la mateixa terrassa”, murmura Héctor Lozano, commogut pel guió de la història. “Del mateix bar. Esperant que ella aparegui”, afegeix un holograma de Pere Quart fet amb IA.
“Porta tots aquests anys aquí, esperant aquella noia?”, posa ulls com plats Pep Ambròs, commogut, en l'escena final. “Potser no tenia segona residència, no?”, conclou Diana Gómez, que fa un glop llarg amb la Torre de l'Aigua de fons.
I tallem! Qui vol patrocinar-ho? Jo proposaria vins Arraona, però no sé si tenen pressupost. El Saballut serà interpretat pel pintor Jesús Led, que té una bona cabellera, tot i que és més refinat que bohemi. Faltaria trobar una alternativa al Mediterràniament, que aquí no acaba d'encaixar. Hauria de ser una cosa més industrial. Penseu-hi vosaltres, que se us ha de fer tot.
