No és casualitat que Badia estigui permanentment celebrant noces d'or. El municipi, que va créixer al Vallès Occidental com un polígon residencial a mitjans dels setanta del segle passat, rememora ara els avenços d'una comunitat que va construir la identitat d'un poble des de zero. La curta vida de la localitat en comparació amb altres indrets permet que molts veïns siguin testimonis vius d'aquell procés de creixement. Només amb els blocs d'habitatges alçats, la gent va ser l'encarregada de conquerir serveis i equipaments per evitar que aquella fos només una ciutat dormitori. "En els inicis, hi va haver un moment que érem més de 25.000 persones. Ara, en som 13.000, imagina't!", recorda Juan José Díaz. El president de l'Associació de Veïns té al cap aquella època, plena de reivindicació i també tensió als carrers. "Es parla del 47, però nosaltres també havíem arribat a segrestar un autobús fins a Barcelona", exemplifica.
Enguany, però, l'efemèride obliga a posar l'accent en el món sanitari. "Ciudad Badía: servicio médico permanente", titulava la portada del Diari de Sabadell el 7 d'octubre de 1976. La notícia parlava del compromís per garantir la cobertura d'urgències per als residents. "Es feia aquí davant, on hi ha el Casal d'Avis. Hi havia un barracó on anava la gent que necessitava ser atesa", recorda el Joaquín Nogués. L'entorn era un solar pendent de guanyar vida. Amb la Toñi González, la Mari Carmen Morales, el Manuel Pedrosa i Antonio Góngora, reunits a la seu de l'entitat veïnal, repassen les fites d'un moment frenètic, clau per al desenvolupament de la societat badienca.
- Retall del Diari de Sabadell del 7 d`octubre de 1976
- D.S
El Juan José llegeix quatre fulls plens de dates rellevants. En realitat, la salut pública va ser una prioritat des del primer dia. Abans de col·locar la primera pedra als terrenys. El 14 d'agost del mateix 76, l'aleshores Assemblea de Veïns enviava una carta al rei demanant solucions per als problemes d'assistència sanitària. També per a l'escolarització dels infants nouvinguts. De seguida es va apuntar alt i es van tenir clares les necessitats.
El mateix estiu, se sol·licitava permís per dur a terme una manifestació, que va comptar amb la participació d'unes 4.000 persones que exigien fer passes endavant pel seu benestar. "Al barracó hi havia metges, però es va lluitar molt perquè s'ampliés la plantilla. Llavors, hi havia professionals que volien dimitir pel volum d'assistències diàries que havien d'assumir". El febrer del 78 s'aconsegueixen tres metges més i es frena la renúncia. "El CAP va estar construït molt temps abans d'entrar en funcionament, el 2 d'octubre del 1982", narren els representants citats.
- La construcció de Badia els anys setanta
- Cedida
Tal com reflecteixen els documents en mans de l'Associació de Veïns, la demanda no es va acabar amb el servei permanent. Tampoc la creació del CAP va atenuar l'agitació. Les veus recorden amb orgull quan el 1982 es va posar en marxa un nou model organitzatiu pioner que integrava la prevenció, la promoció de la salut i l'assistència en equip. Era el símbol d'un clam que en realitat sempre ha sobrevolat Badia. Anys després de la inauguració, la veu s'alçava per la continuïtat de la psicòloga Joana Martí. Allò va provocar moviments històrics al CAP, amb badiencs tancats a la nit, fins que la professional va tornar a la consulta.
Avui, superats períodes convulsos més recents marcats per les mobilitzacions, la lupa està posada en la residència per a la gent gran. "És una reclamació que fa molts anys que arrosseguem. I no pararem, perquè la gent va envellint i calen serveis per a tothom", defensa la portaveu del Grupo Pro-Geriátrico Elisabeth García. És el resum de l'esperit combatiu d'un veïnat acostumat a aconseguir el progrés a còpia de sortir al carrer. Organitzant-se i rebel·lant-se contra les limitacions preestablertes.
