El llegat desconegut de Ramon Llinares, al descobert

El castellarenc Ramon Llinares (1923–2016) va deixar una herència que anys després de la seva mort vol guanyar valor. És la força d'una petjada en forma d'instantànies que reivindiquen la Montserrat Llinares, la seva filla, i els seus nets Cesc Llinares, Laia Benavent i Aizhi Benavent, impulsors d'un projecte vital que ara s'exhibeix sense maquillatge. "Tot això neix fa uns cinc anys. Un cop l'avi es mor, ens trobem tot el seu arxiu de fotos, que estava en un armari en capses des de feia tres o quatre dècades. Vam decidir obrir-ho i veure què hi havia a dins. Vaig aprofitar el contacte d'un professor meu, Artur Muñoz, que era comissari i vam veure dos vessants estètics: un coetani de la Catalunya de l'època i un altre més ianqui que ens va sorprendre. Ell no coneixia la fotografia americana de la segona meitat del segle XX i s'hi va acostar d'una manera intuïtiva", sintetitza el Cesc sobre la troballa que ha pres forma de la mà del fotoperiodista Cristóbal Castro.

Han estat cinc anys d'indagar i aprofundir en l'arxiu. En total, hi ha unes 15.000 fotos en blanc i negre i prop de 3.000 diapositives en color, que per primera vegada veuran la llum després de la mort de l'artista. "Ell era d'anar a concursos. Tenim premis perquè va ser molt actiu durant els anys 70 i 80, tot i que després ho va anar deixant. Fa quaranta anys que no es veuen", remarca la família. Les imatges inèdites mostren la quotidianitat de l'època al Vallès, Barcelona i Terrassa, on tenia molta vinculació perquè la seva dona hi havia arribat des de França. Un contingut transversal que barreja esport, cultura, arquitectura i fins i tot figures polítiques. "És destacable la franquesa amb la qual mostra el seu dia a dia. És un fotògraf que no té un projecte documental molt estructurat, sinó que va fent fotos". Una mirada pròpia, sensible i personal. Amb el tret diferencial d'una fotografia intuïtiva i juganera que experimentava amb estètiques noves. 

On s'exposarà?

El Centre Excursionista de Terrassa acollirà, del 3 al 31 d’octubre, l’exposició, que pren per nom A l’altra banda del riu. Recordant la seva figura i el seu llegat, la Montserrat s'emociona. "A casa sabíem que feia fotos, però no havíem descobert tot aquest laboratori. Ho veiem materialitzat quan ens va deixar", expressen. La mostra, comissariada per Cristóbal Castro i el mateix Cesc Llinares amb el suport de l’Associació Arxiu Ramon Llinares reuneix una selecció que és només una part de tot el ventall. "Quan et capbusses en un arxiu, cada cop que hi entres veus detalls diferents", avisa el Cesc.

La inauguració tindrà lloc el divendres 3 d’octubre a les 17:30 h. La família està oberta a exposar les fotografies en altres espais i municipis posteriorment. "Ens interessa obrir una finestreta d'aquells anys i ensenyar que un fotògraf autodidacte, amateur i de classe obrera va crear tot un arxiu valuós", resumeixen. El catàleg 'egarenc' de la mostra que s'exposa ara s'interpreta com un tastet. "Es pot segmentar molt, perquè tracta molts temes i llocs diferents. Era una persona molt activa culturalment", diuen, sense por d'esgotar el repertori.

L'Aizhi, la Montserrat i el Cesc consideren que el Ramon estaria feliç veient el resultat, malgrat que la descriuen com una persona intimista. "Li agradaria, però no hauria tingut mai la iniciativa de fer-ho. En aquest sentit, i que s'entengui, ja està bé que no hi sigui", diu la seva filla. Per tirar endavant la proposta, han fugit de fer qualsevol judici. "Treballem a partir del negatiu i no fem cap més interpretació. No sabem si l'hauria requadrat o no ni com. Només ho ensenyem", assenyalen.

Les anècdotes sobre aquella passió per retratar la realitat afloren en la conversa. "Un dia el vam trobar cremant negatius al pati", rememoren sobre aquella devoció, de vegades, incompresa pel mateix fotògraf. Noms com Joana Biarnés, Marroyo, Català Roca, Miserachs o Pomés són presents en l'imaginari de la família. Amb un matís davant de qualsevol temptativa de comparació: Ramon Llinares treballava a la fàbrica Tolrà de Castellar. "Algú que és manyà i que amb quaranta anys se li desperta un cuquet que té a dins i acaba sent tan prolífic, té un valor molt singular", tanquen sobre l'univers visible en les pròximes setmanes.