Jaume Vinyals és tota una institució a Santa Perpètua. I com qualsevol gran figura amb una llarga trajectòria, casa seva s'ha convertit en una espècie de santuari. Un museu on guarda fotografies, retalls de diaris i altres documents que expliquen més de mig segle de societats ben diverses. "No sé si hi som a temps, de treure les memòries", respon des d'una de les sales, dedicada a les seves grans passions. Amb 84 anys, la seva biografia serveix de referència d'una generació de vallesans que van descobrir el món a través del camp. I també de l'esperit aventurer. En el seu cas, gairebé fruit de la casualitat.
La conversa, però, comença parlant de les seves grans passions. "Soc un enamorat dels trens, dels avions, dels tractors...". "I del Barça!", observo. "Sí, i els Estats Units, tot i que ara en parlo amb la boca petita", admet, mostrant una col·lecció d'obres de modelista creades al seu taller. "De petit, ja li deia al meu pare [que, per cert, tenia els mateixos cognoms que jo, Fermí Vinyals Rovira] que volia posar un metro a Santa Perpètua", rememora. Fins als vint anys, el perpetuenc va fer de pagès. "Els americans em van donar una beca per anar als Estats Units a conèixer com era el pagès americà. Allà hi vaig passar pràcticament set mesos visitant pagesos a Kansas, Michigan... Allò em va fer canviar de rumb", recorda, mostrant imatges de l'estada que guarda a l'ordinador d'escriptori.
- Jaume Vinyals, al taller de casa seva
- Juanma Peláez
Aquell capítol el va marcar per sempre. El viatge va ser en vaixell, de Barcelona fins a Nova York. "Va durar nou dies. Vam fer escala a Gibraltar i a un port del Canadà. Vam ensopegar una mala mar d'aquelles de pel·lícula. Nou dies, 24 hores dins d'una embarcació, no és poca cosa", bufa. A bord, repassa, tot eren immigrants. Dones amb criatures. Gregues, turques i italianes. Per a ell, va ser com sortir del niu. Un salt a una societat que vivia en un futur que encara no havia vist. Era l'any 62. Des d'allà va patir les riuades, però també va viure de prop la notícia del primer home negre que va entrar a la Universitat de Mississipi. "En parlaríem set hores, de la vida que vaig conèixer allà", avisa. "Ja m'has donat el titular: El pagès que va descobrir Amèrica", bromejo. Després, hi ha anat altres vegades. L'última, l'any 80. "Ara ja no hi tornaré", diu. Tot i això, encara avui té contacte amb nets del personal amb qui havia treballat.
- Jaume Vinyals mostra una de les seves maquetes
- Juanma Peláez
Quan va tornar, l'experiència li va brindar nous horitzons. L'anglès li va obrir les portes d'una empresa de Missouri, sense haver de fer les maletes. "Jo volia fer de pagès. Però vaig conèixer un lloc que llavors era un gran país. Això em va portar una altra carrera. Vaig posar-me a estudiar i la pagesia va quedar en un segon pla", narra. "Aquí casa no ens podíem guanyar la vida, com molts pagesos de la rodalia". Durant més de dues dècades, va treballar per a la companyia del sector agroalimentari amb seu als Estats Units. El següent salt va ser una empresa d'importació francesa de la mateixa branca. "Jo em dedicava a comprar. Matèries primeres", puntualitza. En l'últim període professional, fins i tot va tenir temps de portar la gerència del setmanari Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, fins que es va jubilar amb 67 anys. "Des d'aleshores, torno als tractors i a tot això d'aquí", assenyala les maquetes de les prestatgeries.
Una cita marcada en vermell
El Jaume mai ha deixat la divulgació de la pagesia, amb diferents publicacions. Santiga sempre ha ocupat un paper clau en el seu univers. Amb el seu pare, va formar part de la desena de fundadors de l'Associació Amics de Santiga, que va presidir més d'una dècada, fins al 2020. Aquest diumenge, arriba la cita marcada en vermell al calendari. Des de 1984, l'entitat organitza la Festa de l'Arbre. "Era un fet simbòlic. Santiga no deixa de ser un paratge protegit. En aquella època, vam considerar que era una manera de fer entrar la gent en la natura. I també la cultura". A partir de 1992, s'enriqueix amb l'Homenatge als Poetes. "La llista és plena de noms de primera fila". Des de Salvador Espriu fins a Jacint Verdaguer, passant per Feliu Formosa. Enguany, s'hi sumarà Susanna Rafart, en un acte en què participaran la Colla de Gegants, la Coral Renaixença i els alumnes de música i dansa de l'Escola Municipal de les Arts (EMA).
La Maria Dolors, la seva dona, se'l mira amb orgull. "No para", adverteix sobre el seu secret. Ell, però, fa un exercici de prudència. "S'ha de saber deixar les coses en el seu moment", sosté. El 2020, el Xavier, és el seu nebot, va agafar el relleu a l'associació. "Li ha donat un impuls encara més gran. És llei de vida", expressa. Parla des de l'expertesa. Va ser un pioner amb el seu viatge als Estats Units. Abans de marxar, però, m'avisa. "No titularàs pas allò del pagès que va arriba a Amèrica, oi?", riu. "Ja veurem", m'acomiado guinyant l'ullet.
