Deserts d’aliments

Habitualment quan parlem de deserts ens imaginem uns espais inhòspits, poc poblats, abandonats i on fa molta calor o fred, malgrat que hi ha una elevada biodiversitat i són claus en el clima i el règim de precipitacions. Ara bé, en aquests ambients les persones pràcticament no poden viure-hi perquè els manca el més bàsic: aigua i aliments. De fet, la història i localització dels assentaments humans tenen molt a veure amb l’obtenció i ús d’aquests béns i serveis dels ecosistemes. Els deserts ocupen una cinquena part de la superfície terrestre de la Terra essent l’Antàrtic el més extens amb més de 13 milions de quilòmetres quadrats. Els deserts d’aliments és un concepte que emergeix al final dels anys noranta a les comunitats anglosaxones. En concret, el 1999 el Departament de Salut del Regne Unit els defineix com “zones d’exclusió relativa on les persones experimenten barreres físiques i econòmiques per a l’accés a aliments saludables”. A partir d’aquests moments el concepte es desenvolupa en relació amb la distància física entre les persones i els establiments que poden oferir aliments saludables, la influència i accés als aliments de baix cost en la dieta, la manca de comerços on abastir-se d’aliments frescos o la procedència i qualitat dels aliments. Tot i que als EUA aquest concepte té molt a veure amb el model d’assentaments urbans i de comerços molt diferent del nostre, és evident que a l’entorn urbà o metropolità europeu també existeixen aquests deserts d’aliments. El model de la caseta i l’hortet que el President Macià propagava el 1933, obra d’en Nicolau Maria Rubió i Tudurí, apostava pels nous espais de creixement urbà on l’aprovisionament fos possible amb un nou concepte d’habitatge. Tot i així, el model urbà dels darrers 70 anys bàsicament ha llegat certs deserts d’aliments en el nostre entorn. Al Vallès, i altres àrees metropolitanes del país, l’existència de deserts alimentaris es deurien en bona part a la pèrdua del sòl i activitat agrària, l’execució d’un model de ciutat difusa i expansiva, la substitució del comerç local i especialitzat per les grans superfícies i polígons comercials a l’estil dels “malls” (centres comercials), les infraestructures, l’agroindústria d’elaboració, les persones amb pocs recursos econòmics i la propagació dels establiments de menjar ràpid i de baix cost. Per millorar l’alimentació de les persones i el seu benestar cal una combinació o aliança de diverses disciplines com ara les ciències de la salut, les ambientals, les educatives, les socioeconòmiques, l’agricultura i l’urbanisme. A escala local i supramunicipal requereix conèixer quines zones avui no tenen accés de forma habitual a diversitat de fruita i verdures fresques de temporada i a altres aliments saludables. I fer-ho a partir, com a mínim, de dos paràmetres: per una banda conèixer els establiments o serveis on adquirir aquests productes i, per una altra, esbrinar el nombre de persones que tenen barreres econòmiques per accedir-hi. Conèixer els deserts d’aliments ajudarà a conscienciar i actuar per promoure un canvi. En aquest context intensificar els canvis d’hàbits i reduir el consum de productes de cuina ràpida, industrial i de baix cost batejats com a “menjar feliç” és prioritari. Les ciutats han d’incorporar els espais naturals per a l’activitat agrària com un element estructural i propi de la ciutat, de la mateixa manera que els anys setanta es va fer amb les places i els espais verds. Els municipis haurien de mancomunar la política agrària per produir aliments de qualitat i de proximitat pels seus vilatans. L’escala local per aquesta finalitat és insuficient. Els canvis no es publiquen al DOGC ni s’aproven al Ple municipal. S’exerceixen. I això és el que toca fer. @manelcunill “Les ciutats han d’incorporar els espais naturals per a l’activitat agrària com un element estructural i propi, igual que es va fer amb les places i els espais verds”