Ara farà un any que Vicenç Tobella morí de forma injusta i traumàtica. El Vicenç, conegut per molts, mogut pel seu amor a Déu i anhelant sempre l’ajuda i la presència de l’Esperit, anava per la ciutat, convidant a la pregària i a la vida espiritualment compromesa, especialment als i les joves, als qui pressionava insistentment perquè fossin nets de cor i no es deixessin arrossegar pels contravalors que ell veia en la societat d’avui. Molts l’escoltaven i agraïen amb interès, altres compassivament amb paciència i altres el rebutjaven i no l’entenien, fins que algú el va agredir i li provocà la mort després d’un mes de sofriment amb gran consternació i sentiment dels seus familiars i amics.
Fa un any i encara no s’ha jutjat aquest fet, ha quedat en la foscor i l’oblit. Per això escrivim i aixequem la veu, perquè no passi i per salvaguardar la memòria de la dignitat de la persona, que potser incomodava (estava malalt) però mai no havia posat la mà damunt de ningú, només volia bondat i perdonava els qui l’ofenien.
Tenia 69 anys, però encara es sentia jove i somniava, com qualsevol, trobar una parella amb qui compartir els ideals i viure castament, deia ell, com Josep i Maria. Això li provocà més d’un equívoc i molt males respostes.
Si els jutjats no parlen d’una vegada i no fan justícia, pot quedar en la memòria ciutadana que ell es va buscar la mort, perquè era pesat, feia tintines i una empenta el va tombar. I això, no. Va ser vícitima de la imcomprensió, com tantes n’hi ha al món, que ens exigeix, sense compassió, tenir tots el mateix perfil i no anar pregonant les coses de l’Esperit aferrissadament, com feia ell.
La fredor i la lentitud és la tònica de tots els estaments que han intervingut en aquest cas: Taulí, Mossos, ambulàncies, advocats i jutges. No diem inoperants, però sí lents i freds. El silenci i la reserva ho tapen tot, encara que la família es desesperi.
Com ell faria, no volem venjança, sí perdó. Però per la seva memòria volem justícia.
