T’has alliberat ja, Maria, del terrible “no ser” al que et va condemnar la maleïda malaltia que durant anys et va tenir presonera i que poc a poc et va anar robant l’alegria de viure i les il.lusions. El cos ha deixat de ser la càrrega feixuga per a la teva ànima, per aquella plenitud que donava a la teva mirada la brillantor intensa de l’amabilitat, que deixava en els teus llavis l’encant d’un somriure dolç, de la rialla que posava de manifest aquell “jo” que reflectia el teu caràcter discret, senzill i discret, però que deixava entreveure un món interior intens que mai no vas exterioritzar, que segurament eren part d’una intimitat massa bondadosa que no volia deixar a mercé dels qu t’envoltaven aquells desencants petits o grans, aquelles desil.lusions mudes que d’alguna manera et van anar doblegant les ales de l’entusiasme.
El teu adéu físic ens recorda ara tots aquells anys que et va donar el carisma d’una identiat preciosa, tot el que havies estat, l’esplendor que representava a una dona treballadora, bella, filla amantíssima, bona esposa, germana incomparable, mare oberta de cor i ànima oberta a l’amor, a la tendresa, a la comprensió.
Sentim la teva mort, la desaparició física de les nostres vides, però ens repleguem tots en un sol sentiment per invocar per a tu la llum de la pau eterna, el dret a gaudir del benestar infinit, la recuperació del somriure que es va esborar dels teus llavis, alliberada ja del dolor físic per sempre més.
Sempre et recordarem, Maria, sempre t’estimarem.
