S’han convertit en tot un fenomen després del seu pas pel programa de TV3 Oh Happy Day, on van quedar en quart lloc. El seu concert d’aquest dissabte al Principal (20h), organitzat per la promotora privada UiU, va exhaurir les entrades fa quinze dies i és el segon que el cor gironí Geriona fa a Catalunya amb el nou espectacle.
Sabeu que omplireu el Principal fins l’última fila del tercer pis?!?!…
Estem al cas que la gent està molt engrescada, estem molt agraïts… De fet, aquest serà el segon concert després d’Agramunt. Allà en dos dies vam vendre totes les localitats, 500, es va decidir fer un altre concert el mateix dia, al matí, i en un sol dia també es va omplir.
Tot això ho fa la tele?
Nosaltres som un cor que feia anys que funcionàvem, i fèiem un repertori més seriós, més clàssic… La televisió ens ha ajudat a arribar als que no ens coneixien.
I també us ha transformat?
Una mica, sí. Inicialment hi cantaven alumnes de diferents escoles de música i de l’Escola Municipal de Girona. Jo també vinc una mica del clàssic i disfrutàvem amb això, però… el programa ens ha modernitzat. Abans ja havíem treballat la part visual però era més subtil. Ara, al posar peces més modernes i fer coreografies amb un professional, s’ha vist una altra cara de Geriona.
I això és bo?
Obrir i enriquir, si es fa amb respecte, és bo. Jo m’he hagut d’assessorar, preguntar, aprendre. Ens ha enriquit, ens ha fet avançar.
Al Principal veurem el Geriona de l’«Oh Happy day?»
A la primera part veureu el que ha estat Geriona i el que seguirà sent en essència: hi ha una popular russa dedicada a les mares, unes cançons franceses sobre la natura i els arbres adaptades al català, L’illa de les dones de Paco Viciana… Tot tipus de sensacions. La segona part serà «absolutament Happy Day», amb gairebé totes les cançons del programa.
Després del fenomen ve la professionalització?
La nostra agenda s’ha triplicat, no, quatriplicat. I sense trucar cap porta. Altres cors també es troben en aquesta situació, buscant un difícil equilibri. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat però les cantants tenen la seva vida, algunes prioritzen la música però per altres ja és ‘passat’: una té una botiga de roba, una altra serà infermera, tres o quatre són mestres, altres faran la sel·lectivitat aquest any…
Són 16 veus blanques (15 noies i un noi) molt joves.
Juguem amb una edat ‘difícil’, dels 15 als 20 anys. La majoria en tenen 19 o 20.
En principi això és un ‘boom’ que acabarà baixant, ¿no? Heu pujat el vostre catxet?
Contemplem que el ‘boom’ baixi, és clar. De moment ho aprofitem i intentem sembrar ara. No teníem cap intenció de fer-nos rics! Abans actuàvem a esglésies i auditoris clàssics. No necessitàvem tècnics, llums… Ara les nenes es mouen, i sense un bon tècnic no es sentirien bé. Ens ha vingut tot de nou.
Ara heu de fer un espectacle que s’assembli al programa.
Veiem que la primera part agrada moltíssim, ens diuen “quina elegància”, etc. però a la segona senten les cançons que coneixen, és diferent.
El vostre pas per l’Oh Happy Day marcarà un abans i un després, és clar. Com ho han viscut els cantants en termes emocionals?
Ens hem adaptat a cada moment, hi ha hagut diferents fases. Hem passat de l’«anem a provar sort» a un «agraïment i sorpresa». Després va ser «no marxar els primers», passar un estiu assajant enlloc de fer vacances i acabar reduint l’agenda personal, demanar permisos a la feina, etc. Amb ganes, donar-ho tot! Assajàvem cada dia. Ens vam engrescar tant que…
Decepció final?
Vam tenir una mica de decepció, sí. És que ja no podíem donar ni una engruna més. Però, en perspectiva, ser semifinalistes i acabar quarts no està gens malament.
El comiat amb Que tinguem sort va ser emotiu. Heu robat el cor als espectadors, hi havia molts comentaris a la xarxa que deien que el programa havia de premiar més l’emoció que la tècnica…
Abans érem els que teníem més seguidors al Facebook.
Com deies a una entrevista al programa, «qui fa el que pot no està obligat a més», diu la teva mare.
Sí, i ja ho deia l’àvia. Ara les noies tornen als estudis, als extraescolars, i ens veiem dos dies a la setmana, a vegades tres si hi ha assaig el cap de setmana.
Cantar a una coral t’estalvia visites al psicòleg?
Sempre ho dic: és terapèutic. Fa anys que porto cors de totes les edats, i en porto un d’adults amateur d’una quarantena de cantants fins els 65 anys que fa temps que ningú es dóna de baixa i no pot entrar-hi ningú més. Riem molt, se’ns posa la pell de gallina… S’ha creat una màgia. Hi ha una energia que corre: dónes i reps. Ells diuen que és el seu pulmó, com la necessitat d’anar al bosc.
I tu com portes tanta feina?
Sóc cap de departament de l’àrea coral de l’Escola Municipal del Música de Girona, dirigeixo corals… Ara mateix arrossego una grip però no hi puc faltar, porto moltes coses! Visc a Bellaterra, perquè la meva parella és d’aquí (vaig néixer a La Bisbal d’Empordà i vaig anar a viure a Girona) però no hi sóc mai.
El Geriona, que ja prepara disc, tornarà a Sabadell el 23 març a actuar per Intermón-Oxfam a l’Espai Cultura.
