Foto: Esteve Barnola
Magnífic concert el que van rubricar divendres passat els Blaumut al Teatre Principal, ple de seguidors –amb molts joves i fins i tot força nens– que havien exhaurit les entrades feia dies (fins el segon pis: 428 espectadors) i per veure un fenomen curiós del pop català.
Amb només un disc, El turista, i una cançó que presumeix de ser la més xiulada dels últims temps, Blaumut no només va confirmar que té un carisma d’allò més singular sinó que va deixar clar que la seva efectiva combinació de melodies melangioses amb instruments de corda i pop acústic creix en directe.
Gran partit a les cordes
Més enllà de troballes com com Les 7 i quart (amb la qual obrien el concert), Bicicletes o l’enganxosa Pa amb oli i sal –van aconseguir que tothom la xiulés i la repetís amb divertits ‘lo, lo lo’ en un dels clímaxs de la nit–, sorprèn el gran partit que Blaumut treu del violoncel i el violí.
Mentre que en grups de pop d’ascendència més folk les cordes clàssiques esdevenen ornaments poètics, Blaumut els treu més suc. Poden crear climes paisatgístics, poden adquirir una insospitada força elèctrica que no desentona amb el rock o esdevenir autèntics protagonistes com en el solo Prel·ludi a la cirera d’Oriol Aymat: el violoncelista va fer uns ‘loops’ per improvisar ell mateix a sobre. Deliciós.
La sensació va ser d’un fabulós concert amb el públic entregat. Pa amb oli i sal va caure la segona i va posar el llistó alt. «A partir d’ara només pot anar a pitjor», ironitzava Vassil Lambrinov, tan bon violinista com carismàtic i divertit presentador.
«Coral·lí» d’Adrià Puntí
Van seguir amb Coral·lí, d’Adrià Puntí –que havien fet per a La Marató de TV3–, Only you (i el teu xampú), El llimoner, Octubre, Paisatge núm. 8 i l’anunciada composició inèdita, Previsions d’acostament, un encert ple de contrastos, amb tocs rockers, que es va emportar grans ovacions.
Entre altres temes del disc com Esquimals o 100 ºC van incloure una versió «ablaumutada» de Volcano, de l’irlandès Damien Rice, i la seva contribució a l’Any Espriu, I beg your pardon, que van dedicar a quatre persones. Una d’elles era Albert López, de la discogràfica sabadellenca Picap, tot un detall per al seu suport.
Massa tard, El turista i, ja en els bisos, l’emblemàtica Islàndia, van arrodonir una actuació per a recordar. No va ser fins aquí que va arribar Bicicletes, per cert, abans de recuperar de nou l’esmorzar Blaumut vestit amb unes copes de vi.
Entre les aportacions fora del disc caldria afegir un poema de Dolors Miquel que va recitar el bateria, Manel Pedrós.
Moment dolç
Amb la veu característica de Xavi de la Iglesia al front, no hi ha dubte que Blaumut viu un moment molt dolç, sense ser un fenomen massiu però amb seguidors molt apassionats, com es va veure. Els seus tocs d’humor i curiositats com el xerrac que fa sonar el Vassil a Bicicletes són ingredients més a favor d’una banda que sona molt orgànica, acústica i artesanal però enriquida amb pedals i efectes.
L’únic inconvenient, gustos a part, és el delicat equilibri en què es belluguen: en un teatre s’aprecien millor els seus matisos però les butaques limiten les ganes de festa. Caldria veure com se’n surten al camp contrari i si la seva singularitat sobreviu als grans concerts de Festa Major.
En aquest cas els programava la promotora sabadellenca UiU, que pot quedar més que satisfeta mentre espera les properes cites musicals i teatrals, totes tres a La Faràndula: Mishima (6 de juny), Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández ‘Refree’ (29 de juny) i Quim Masferrer amb el monòleg còmic Temps (4 de juliol).
