Opinió

LA MIRADA Un temps nou

Per fi les coses comencen a canviar, perquè en aquest país durant dècades la paraula “dimissió” era com si hagués estat esborrada del diccionari, i la gent havia oblidat de conjugar el verb “dimitir”, a la fi un verb regular de la tercera conjugació que no té cap secret.

Ens hem de remuntar, per començar, a l’àmbit europeu, ara que ja som europeus encara que a vegades no ho sembli. Va ser el Papa de Roma qui va donar l’exemple, i aviat el seguirien els mandataris de països tan civilitzats com ara Luxemburg, Holanda i Bèlgica; aquests, però, com que pertanyen a Cases Reials, tenen l’avantatge que, en lloc de dimitir, abdiquen, cosa que fa que no hi perdin res perquè tot queda a casa.

Calia, doncs, fer alguna cosa per tal de posar-se al dia i arribar a ser tan europeus com els altres. I així ha estat com, també donant exemple, el rei d’Espanya ha abdicat en el seu fill, tal com estava previst que succeïria algun dia. Amb l’afegitó que, com que se’ls mantenen els seus títols, de la mateixa manera que ara a Roma hi ha dos Papes, aquí tenim dos Reis i, en conseqüència amb les seves prerrogatives, dos Capitans Generals i tot.

Mentrestant, s’han produït les eleccions europees, unes eleccions a les quals habitualment la gent no fa gaire cas, però que aquesta vegada han portat cua: els precaris resultats dels dos grans partits estatals i la pujada i aparició de partits emergents, amb la conseqüència d’arrossegar alguns càrrecs d’aquells primers. Com una epidèmia sobtada i imprevista que s’encomana de manera irreversible, han començat a dimitir el secretari general dels socialistes espanyols, el dels catalans i el dels bascos, fins i tot els aspirants a substituir-los com la secretària del partit socialista andalús i una alcaldessa catalana que d’antuvi estaven ben predisposades a rellevar-los.

No solament això, però. Sense tenir-hi res a veure, també han dimitit una exministra socialista que ara exercia de vicepresidenta del Banc Europeu d’Inversions, una institució que sona com a molt important; i un eurodiputat d’un partit d’esquerres espanyol. Posats a fer, recordem que no fa massa fins i tot va dimitir el president del Barça, que ja és dir; i, ara mateix, ha plegat, pobra, una bona escriptora si fa no fa de la meva generació (recordo quan ens vam conèixer de joves a l’Ateneu Barcelonès), Ana Maria Matute, ben reconeguda en el seu paper d’autora il.lustre. No sé si n’hi haurà alguna més, però per si de cas, proposo de deixar una línia en blanc de tretze cíceros d’aquest article per si hi voleu afegir alguna altra dimissió que es produeixi mentre es publica al D.S.: . Passada la possible sorpresa, analitzem algunes conseqüències de tot plegat, perquè ara s’inaugura una nova etapa.

Així ho va dir el nou Rei: “Una Monarquia renovada per a un temps nou”. I, posats a dir, el secretari dimissionari dels socialistes assegurava que “al PSOE preferim la República però ens sentim compatibles amb la Monarquia”; també el president de la Comissió Europea ha dit sense embuts que la culpa de la crisi econòmica que patim al país era del Banc d’Espanya, cosa que molta gent pensa però no diu; i, sense dir-ho gaire alt, el president del Banc Central Europeu ha baixat l’interès del diner al 0,15%, que ja és baixar.

Tot plegat ens mostra que entrem en un temps de crisi, entesa en el sentit etimològic de la paraula, que en el seu origen grec vol dir “decisió”. Cal prendre decisions, doncs, de cara a un temps nou. Així, per exemple, amb la fi del bipartidisme s’hauran de renovar tots els partits polítics, ara malmesos; també s’haurà de posar al dia la Constitució, al cap de 36 anys de desgast des del temps que representà una atrevida novetat, encara que encotillada per les circumstàncies, fins ara que ja mostra les seves limitacions; s’hauran de clarificar d’una vegada les qüestions catalana i basca, redimint-nos d’aquell pecat original que fou el “café para todos” que encara s’arrossega; caldrà tallar definitivament els casos de corrupció i impedir que es multipliquin... Calen tantes coses que aquí sí que hauríem de deixar moltes línies en blanc per anar-ne afegint.

Si haguéssim de resumir – com en la llei de Moisés -- totes aquestes demandes en dos manaments bàsics, diríem que ens calen dirigents amb suficient imaginació i coratge per portar-ho a terme; i la diligència necessària per no caure en la inacció i limitar-se a classificar els afers pendents en dues carpetes: allò que el temps ha resolt, i allò que el temps resoldrà. Renovar-se per a un temps nou.

“Ens calen dirigents amb suficient imaginació i coratge i la diligència necessària per no caure en la inacció”

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top