Fa poques setmanes, tot parlant del Noucentisme, remarcàvem el paper decisiu que tingueren el polític Enric Prat de la Riba i l’ideòleg Eugeni d’Ors en la instauració d’aquest moviment i, més tard, de la Mancomunitat de Catalunya.
Eugeni d’Ors ja clamava en el seu “Glosari” de 1906: “Au, de pressa, de pressa, vinguen Museus, vinguen Acadèmies, vinguen Exposicions, vinga Educació, vinga Cultura, vinga Vida Civil, vinga Urbanitat…”, i Prat de la Riba, des de la Diputació de Barcelona, fundava un any després l’Institut d’Estudis Catalans, la biblioteca del qual passaria a ser, el 1914, la Biblioteca de Catalunya.
Instaurada ja, doncs, aquesta a l’inici de la Mancomunitat, Prat volgué ampliar els seus serveis a tot el territori català amb la creació d’una xarxa de Biblioteques Populars i, alhora, d’una Escola de Bibliotecàries per atendre els seus serveis, tot fent realitat un dels seus ideals: “Que no hi hagi un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”. De tot això es compleixen ara, al 2015, els cent anys.
L’Escola Superior de Bibliotecàries obria les seves portes el dia 3 de novembre de 1915 al recinte de l’Escola Industrial del carrer Urgell de Barcelona; s’havia concebut per a un alumnat femení, que semblava més adient per a aquesta feina, i al primer curs comptà amb vuit alumnes, malgrat que el pla s’havia previst per quinze alumnes per classe. Els estudis comprenien tres cursos, amb ensenyament de tècniques de biblioteconomia, però també d’història i geografia, literatura, llengües clàssiques (llatí i grec), llengües modernes (francès i anglès o alemany), i pràctiques, i el professorat era certament escollit: el mateix Eugeni d’Ors i Pompeu Fabra, Jordi Rubió, Carles Riba, i més tard Ferran Soldevila, Joan Petit o Joaquim Xirau, entre altres.
Aquest prometedor panorama es completava amb la posta en marxa de les Biblioteques Populars, dotades amb un fons de 1.000 llibres, que oferien servei de préstec gratuït i creació de col.leccions locals, segons el model anglosaxó del filantrop nord-americà Andrew Carnegie, en el qual s’inspiraren d’Ors i Jordi Rubió, que el secundava. S’instauraven en col.laboració dels ajuntaments, de manera que la Mancomunitat es feia càrrec del finançament, els llibres i el personal, i l’Ajuntament hi posava el terreny, el manteniment i una subvenció anual determinada, un sistema avui encara vigent amb la Diputació de Barcelona. No cal dir que un esteta com d’Ors vetllava perquè els locals fossin ben situats, a poder ser rodejats de jardí i “decorats amb higiènica i econòmica coqueteria”, i així es crearen les primerers biblioteques del sistema a Valls, Sallent, Borges Blanques i Olot.
Un model ideal que aviat s’estroncà: Prat de la Riba moria prematurament, d’Ors fou cessat i preterit, i l’adveniment de la Dictadura transformà l’Escola en Escuela Superior para la Mujer, alhora que abolia la Mancomunitat i restablia les quatre Diputacions per separat. Fou en aquest context, precisament, que la Caixa d’Estalvis de Sabadell creava pel seu compte, l’any 1928, la seva Biblioteca tot suplint la mancança d’un servei que cap altra institució pública o privada havia assumit a la ciutat, i ho féu, naturalment, seguint el model de les biblioteques existents; en confià la direcció i gestió a la senyoreta Encarnació Ribas, que havia estat professora auxiliar a l’Escola, i que hi romangué fins a la seva jubilació, auxiliada aviat per una altra bibliotecària, la senyoreta Dolors Muñoz, ambdues de grata recordança.
L’any 1930, abolida la Dictadura, les coses es normalitzaren, l’Escola de Bibliotecàries recuperà la seva identitat i en fou nomenat director Jordi Rubió, que la coneixia prou bé. Amb l’adveniment de la República, l’Ajuntament de Barcelona oferí les dependències de l’antic Hospital de la Santa Creu — al carrer de l’Hospital, és clar – per instalar-hi totes les institucions: la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, el servei de Biblioteques Populars, i una d’elles, la de Sant Pau. Per la guerra civil es creà també el Servei de Biblioteques al Front amb un Bibliobús amb capacitat per a 2.000 llibres, que fou de molta utilitat.
Novament, amb la postguerra s’alteraren les coses. Destituït Jordi Rubió dels seus càrrecs, el succeí durant trenta anys Felip Mateu i Llopis, erudit valencià que a la seva jubilació fou rellevat, el 1973, per Rosalia Guil Ricard leumas, precisament muller de Rubió, bibliòloga i historiadora de la literatura. Tot un món que jo vaig poder conèixer de prop en fer-me càrrec de l’Obra Cultural de la Caixa de Sabadell a mitjans dels anys seixanta, càrrec que comprenia, entre altres competències, la de la Biblioteca, i que propicià alguns contactes amb la Diputació de Barcelona, ja fos per la col.laboració en la creació de bilioteques en poblacions on actuava la Caixa, o per l’organització de cursos de català sota la seva empara. Tot un món apassionant que se’ns fa present avui, a l’hora del centenari de la seva creació.
“Caixa Sabadell creava, l’any 1928, la seva Biblioteca tot suplint la mancança d’un servei que cap altra institució havia assumit a la ciutat”
